Els 10 símptomes de l’autodestrucció de la Unió Europea

La UE actual, a diferència del projecte fundador, que equilibrava ideals compartits i avantatges econòmics, ha prioritzat l’interès econòmic de manera absoluta i ha substituït els ideals que la cohesionaven per una ideologia que fractura la cohesió d’una Unió tan complexa.

La presidenta Ursula von der Leyen té una responsabilitat important en l’accentuació d’aquesta dinàmica autodestructiva que, al llarg dels pròxims cinc anys, pot arribar a un zenit explosiu. A la UE, cada vegada creixen més les grans contradiccions i els desencaixos interns:

1. Una guerra no declarada amb Rússia, amb dures sancions econòmiques incloses, que ha acabat afectant més el benestar dels europeus que no pas l’economia de Moscou. Sobretot, s’ignora l’evidència que, si el conflicte creix, el risc de la primera guerra nuclear es convertirà en un fet inapel·lable. Cal tenir en compte que serà un conflicte que es lliurarà només a Europa, i això els EUA ho tenen ben clar. Si Rússia, a males, fa ús del seu arsenal nuclear tàctic, no hi haurà resposta al mateix nivell per part dels EUA, i Déu ens guardi que Macron intenti respondre. És un sense sentit, considerant l’origen i el desenvolupament de la guerra.
2. El contrast amb Israel. Actualment, aquest país viu una situació molt semblant a una mena de guerra civil, si és que es pot dir així al conflicte entre palestins i israelians. El lògic suport a l’estat d’Israel, però, no pot donar lloc a asimetries polítiques, militars i morals tan grans, que s’estan produint quan les forces de defensa d’aquell país actuen contra objectius militars, independentment de les conseqüències sobre la població civil, sense que la UE faci res més que declaracions buides de conseqüències. L’atac sistemàtic a escoles i hospitals, a edificis civils, no es pot justificar sempre i sistemàticament en nom de perseguir un objectiu militar.
3. L’expulsió del Sahel. Els països africans d’aquesta banda tan propera del món han donat una puntada de peu a la UE en el cul de Macron. El resultat és un buit que la cúpula militar ja ha alertat sobre les seves nefastes conseqüències, perquè deixa el flanc sud en mans del jihadisme. El paper d’Espanya, el país més perillosament afectat, és difícil d’entendre, com ho és la indiferència de Brussel·les. Sembla com si aquell tros d’Àfrica ja no importés, des del moment que ha deixat de ser el pati de jocs de la república francesa.
4. Veneçuela i Maduro. Es continuen accentuant les asimetries de tracte. La duresa amb Rússia, la comprensió amb Israel i ara la complicitat afectiva amb el règim de Maduro són inassumibles. La UE no pot acordar simultàniament que no reconeixen Maduro com a president, però continuen mantenint les relacions amb el govern d’aquell estat, es neguen a assumir la victòria de l’oposició i deixen sense cap sanció ni el dirigent veneçolà ni el seu entorn familiar, militar i social. Això té un nom que cal reiterar: es diu complicitat amb una dictadura.
5. Orbán. S’ha convertit en la bèstia negra de la Comissió Europea. Està sotmès a escanyaments econòmics. Es produeixen fets impresentables, com ara que la mateixa Comissió decreti el boicot al president de torn de la UE. Això no té res d’institucional. Alhora, la Xina ha concedit un crèdit de mil milions a Hongria. Aquest país es converteix en el primer inversor estranger en aquell país que forma part de la ruta de la seda i concentra les inversions en fàbriques de cotxes elèctrics xinesos dirigits a superar la barrera aranzelària. Si amb el conflicte d’Ucraïna la UE ha empès Rússia en mans de la Xina, ara ho està fent amb Hongria. I recordem que aquesta potència té també un rol important ja a Croàcia, Àustria i controla bona part del sistema portuari de Grècia.
6. Les desigualtats creixen a Europa i la Comissió no es mostra gaire sensible a aquest problema, que està en bona part darrere de la reacció dels partits de la dreta alternativa. Alhora, continua tolerant paradisos fiscals en el seu si, com el cas aclaparador de Luxemburg, el dels Països Baixos i, en part, també el d’Irlanda.
7. La manca de cohesió de la política exterior de la UE és abassegadora. Citem un dels últims casos que no deixa de ser il·lustratiu de com van les coses. El Brasil volia tornar a introduir l’espanyol en el pla d’estudis escolars. Les ambaixades de França, Itàlia i Alemanya han fet l’impossible perquè això no fos així. No hi ha res com ser socis d’un destí comú.
8. Preparant-se per una guerra que ningú demana. Von der Leyen té molt clar que vol un desenvolupament industrial militar important per a Europa. I d’aquesta manera, per primera vegada, la indústria armamentística podrà accedir a crèdits tous del Banc Europeu. La qüestió és per què, si l’únic front on estan fixats els ulls és a la frontera russa. Una vegada més, aquesta dinàmica, que creix i pot arribar a un punt de no retorn, té en aquest cas el corol·lari d’una guerra nuclear.
9. Asimetries també en les exigències internes. El que el nou primer ministre polonès, Tusk, ha vingut fent al seu país en relació amb els mitjans de comunicació, la justícia i l’equilibri entre les institucions és absolutament arbitrari, però, a diferència de quan governava el PiS, ara Europa no té res a dir, perquè Tusk forma part dels “amics” d’Úrsula Von der Leyen i la Comissió. Ha comès abusos en els mitjans públics de comunicació, ha ignorat les decisions del Tribunal Constitucional, persegueix judicialment membres de l’anterior govern i alguns dels seus actes són palesament il·legals. Però és igual: la CE ha desbloquejat el fons de 59.800 milions d’euros que tenia congelats l’anterior govern per “motivacions polítiques”. Sánchez a Espanya actua d’esquena a principis constitucionals ben definits, converteix el Congrés en una sucursal de la Moncloa, ha colonitzat el Tribunal Constitucional en uns termes escandalosos, pressiona els jutges de manera descarada, limita els drets de l’oposició en negar-se en tot moment a donar explicacions i a rendir comptes. Però la CE no té res a dir, està massa enfeinada amb la petita Hongria i vigilant la Itàlia de Meloni per atendre el cas espanyol. Dinamarca és un model de restricció de drets amb la immigració, però mai se li ha fet cap advertiment substancial.
10. I, per si no fos prou, Úrsula Von der Leyen va aixecar la bandera de noves incorporacions. Nou països més, encapçalats per Ucraïna, amb Moldàvia, Geòrgia, Sèrbia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia del Nord, Kosovo i Albània, són a la llista. Tot plegat, una melange indigerible en la situació actual de la UE i un cost que ningú s’ha entretingut a presentar als ciutadans.

 Loading ...