Si el candidat a vicepresident a les eleccions dels EUA, J.D. Vance, ha escrit una elegia rural en el sentit que té la paraula, és a dir, la narració i el lament per la pèrdua d’alguna cosa molt significativa, diria que és el moment per començar a fer una elegia de Catalunya. De la Catalunya que més o menys tenim al cap, que més o menys hem viscut o llegit, d’aquella que ens ha permès situar-nos on érem i on cada vegada hi som menys, com un país convivencial, amb brots de rauxa també social, i que ha sabut tirar endavant i superar les dificultats.
La visió de Vicens Vives i Pujol
Vicens Vives ho explicava molt bé a Notícia de Catalunya i Pujol en va fer un ús polític de gran èxit gràcies a la correcta comprensió d’aquesta realitat. La força de Catalunya, la seva capacitat de resistir i progressar ha radicat des de fa segles en uns factors molt ben identificats, que evolucionen en el temps, però mantenen la seva naturalesa… fins ara.
La importància de la casa pairal i la burgesia
Un d’aquests factors és la casa pairal en termes rurals, la nissaga, és a dir, la continuïtat de la família àmplia al llarg del temps. En termes més recents, la pròpia família i la seva capacitat de formar i dotar de continuïtat la seva existència per mitjà dels fills.
Un exemple clar d’aquest vigor és que la industrialització, primerenca a la península, de Catalunya no hauria estat possible sense la relació entre la casa pairal agrícola en mans de l’hereu i l’ajuda d’aquesta al fadristern o als altres fills que havien marxat de la casa a buscar-se la vida. Un fet clau en tot l’esdevenir de Catalunya, i des de molt aviat, és la burgesia, entesa en els termes que Max Weber defineix: un grup social amb el seu propi sentit d’identitat col·lectiva, els seus codis morals característics i els seus hàbits culturals. Avui la burgesia ha desaparegut d’una manera fins i tot més radical en el sentit de família, que encara es preserva, si bé molt deteriorat.
La desaparició de la burgesia i la moralitat precapitalista
Avui no hi ha burgesos, en tot cas hi ha propietaris, executius, financers, gent que guanya o vol guanyar molts diners, però de cap manera es poden descriure en els termes de Weber. Són una multitud d’individualitats desvinculades. El capitalisme i la moralitat precapitalista. Va ser Schumpeter qui va sostenir que el sistema econòmic capitalista era intrínsecament amoral perquè estava impulsat només per la cerca de benefici i tendia a destruir tot el que s’oposava a aquest assoliment.
Perquè aquesta destrucció no acabés desintegrant la pròpia societat, el capitalisme depenia de valors i formes precapitalistes en l’ordre moral i social, que en el nostre cas, a més a més, estaven estretament articulats amb la cultura cristiana. Aquesta relació, com a la major part d’Europa, ha pràcticament desaparegut i tots els vicis del capitalisme, amb intents de disfressar-los, campen lliurement en un món en el qual el guany i el consum més enllà del raonable s’han convertit en l’alfa i omega de la vida de la majoria de la gent.
La desaparició de la classe treballadora
El correlat de la burgesia, que és la classe treballadora també portadora d’uns valors i d’una cultura pròpia, ha desaparegut, és inexistent. Hi ha gent que treballa, però no és ni de lluny el mateix, i els sindicats són una mena de corporació paraestatal. És una altra pota sobre la qual s’aguantava Catalunya o almenys part d’ella que també s’ha trencat.
El que Vicens Vives defineix com “l’eina i la feina”, la idea del treball com a factor de realització personal i de projecte de vida, avui molt reduï,t moltes vegades per pura necessitat, a guanyar-se la vida per subsistir.
Els menestrals, la “gent petita”, era una gran xarxa que amortia la diferència de classe entre la burgesia i els treballadors, i que era portadora de la seva pròpia lògica i cultura a cavall entre aquells dos grups, contribuint d’una manera decisiva a la cohesió social.
El pactisme català
El pactisme, entès en el sentit correcte amb el qual s’aplica al model català, és a dir, el de la representació i participació política dels estaments de la societat en el poder polític, es basa en una teoria contractualista del poder: el poder que tenia el rei era una cessió o delegació per part de qui tenia el poder originàriament, la res pública. És a dir, el conjunt del poble, però expressat a través dels braços que tenien capacitat de representar-lo i les lleis del regne, els furs, els costums, els privilegis, els usatges encarregats de frenar el poder reial. L’estat de dret és una versió situada en un estadi superior d’aquest pactisme. El problema és que cada vegada està més degradat i el motor que inspira tot plegat, el de la participació real de la gent en el poder polític, roman poderosament condicionat i limitat per la partitocràcia.
El cristianisme com a pilar de Catalunya
I finalment, però no menys important, el cristianisme com a cultura, tradició i fe, tres dimensions diferents i complementàries sense les quals és impossible explicar la construcció de Catalunya com la realitat que ha estat, i en bona part cada cop menys, continua sent.
Catalunya ha canviat, des de la visió de Vicens Vives fins avui. La burgesia i la classe treballadora han desaparegut, i amb elles, valors que ens cohesionaven. El pactisme i el cristianisme, pilars fonamentals, estan en declivi. 🤔… Share on X
Loading ...
