Cal dir d’entrada que els grans derrotats són els usuaris de Rodalies. El mateix dia de les eleccions es va produir una incidència que no és com les habituals, tindrà efectes de llarga durada i conseqüències greus per a l’economia i la imatge econòmica de Barcelona. A hores d’ara, només es coneix la gravetat, s’ignora si és un robatori, una bretolada o un sabotatge. En tot cas, defineix la fragilitat dels nostres sistemes i la nul·la seguretat en la qual vivim. Mentrestant, votem:
Qui ha guanyat i qui ha perdut?
La victòria del PSC és clara. Ha quedat primer, ja ho havia fet en les anteriors eleccions, però ara amb molt més marge, i ha sumat 9 escons. També ha guanyat Junts, ha quedat segon, ha superat ERC i ha incrementat la seva quota amb 3 diputats. I el que més ho ha fet ha estat el PP. Estava a la cua, ara és la quarta força i ha incrementat 12 escons, tants com els d’Illa i Puigdemont junts.
Hi ha uns clars perdedors. ERC pateix una desfeta històrica. Perd 1/3 part dels escons, queda reduït a 20. És una esmena a la totalitat de tot el que ha fet i també als seus lideratges. Però la desfeta de la CUP encara és més gran perquè perd més de la meitat dels escons, de 9 a 4 i se situa en la irrellevància política. Déu n’hi do la disminució dels Comuns, perquè han perdut un 25% dels diputats. El que passa és que com hi ha els altres grans perdedors “a mal de muchos consuelo de…”.
El que crida l’atenció de tots aquests grups derrotats és la seva nul·la capacitat per a l’autocrítica. Ni una sola referència al que han fet malament. Tot és fruit de la circumstància i sobretot de l'”onada d’extrema dreta” que assola al país. És una onada, però amb prou feina arriba al genoll perquè ha assolit poc més del 10% dels vots. Excuses de mal pagador.
Sorpreses relatives:
Vox ha aguantat malgrat la pujada dels populars, i Aliança Catalana entra al Parlament i ho fa per la via més difícil, per la de les circumscripcions que exigeixen més gran percentatge de vot, com Girona. Si aconsegueix apretar una mica més a Barcelona es pot produir una explosió.
Guanya Sánchez perquè pot dir que ha desactivat l’independentisme, que assoleix el registre més baix de tota la seva trajectòria. Fins i tot quan aquesta opció no existia i es tractava de partits nacionalistes. Només ha recollit el 43,6% dels vots i 61 escons. Caldria retrocedir fins al 1999 per trobar una xifra tan baixa, 68 diputats. És clar que a les primeres eleccions, el 1980, i això ja és molt de l’altre segle, només van ser representats per 57 escons.
La causa d’aquesta davallada és evident: ERC, que paga el seu lliurament al govern de Madrid. Volia ser l’esquerra que suplantava els socialistes i ha estat devorada per Sánchez. De fet, el president del govern espanyol absorbeix vampíricament energies del seu entorn, sobretot, arreu d’Espanya de Sumar, també a Catalunya amb els Comuns però sobretot ERC. El fracàs de la CUP se l’ha construït sol: inactivitat, desorientació, verbalisme estèril i Aliança Catalana que li ha robat part de la cartera.
El PP pot exhibir els seus bons resultats, que li permeten retallar diferències amb Sánchez, però és poca cosa. La distància percentual a les anteriors eleccions va ser astronòmica, 19,2 punts percentuals, però ara continua sent-ho, 17 pp. Catalunya continua sent la vàlua feble perquè el PP pugui aspirar a governar a Espanya, mentre que ara ja sí que de manera irreductible és el baluard socialista… si és que aconsegueix governar a la Generalitat, que és tot un altre tema. Mentrestant, mana a Barcelona gràcies als populars i a la seva gran visió estratègica a la Diputació i a l’AMB. Si ho arrodoneix amb l’altra banda de la plaça sant Jaume, la seva hegemonia serà històrica.
Loading ...
