Des que s’inicià la invasió russa d’Ucraïna, les enquestes no paren d’afavorir l’actual president, Emmanuel Macron.
La intenció de vot de Macron s’havia mantingut increïblement estable entre un 24 i un 26% en pràcticament totes les enquestes fetes des de l’estiu passat. Com Converses explicava, el 25% semblava un llindar impossible de depassar per l’actual president de la República Francesa.
No obstant, des de l’inici de l’ofensiva de Vladimir Putin contra Ucraïna el passat 24 de febrer s’ha iniciat un canvi de tendència que ara per ara continua: la intenció de vot per Macron no ha parat d’augmentar i ja se situava entorn al 30% el dia 10 de març, un mes exacte abans de la primera volta dels comicis (a França, si cap candidat obté majoria absoluta hi ha una segona volta entre els dos que més vots hagin rebut).
Els tres rivals més immediats de Macron, tots situats més a la dreta que ell, són percebuts com més o menys prorussos
Més enllà del “plus” de legitimitat que guanya sempre el governant que ha de fer front a una amenaça externa, aquest fenomen té una explicació simple: els tres rivals més immediats de Macron, tots situats més a la dreta que ell, són percebuts com més o menys prorussos.
Els casos d’Eric Zemmour i de Marine Le Pen són els més evidents ja que són els que més han insistit per cercar un enteniment amb Rússia com a element clau d’una política exterior independent de caire gaullista.
Valérie Pécresse ha reivindicat posicions de tall atlantista (o pro-nord-americà), però el seu partit, Els Republicans, inclou nombrosos amics de Rússia. El cas de François Fillon, candidat a les eleccions del 2017, és el més evident.
De tots tres, sembla que de moment qui surt més ben parada és Marine Le Pen, que remunta lleugerament i comptaria amb un 18% de intenció de vot. Pécresse i Zemmour en canvi s’han enfonsat al 13 i 11% respectivament.
Mentrestant, a l’altre extrem de l’espectre ideològic, sembla que Jean-Luc Mélenchon, líder de França Insubmisa, concentra cada cop més el vot anti-OTAN, i recolliria un 11% dels vots.
Aquest panorama suposa una catifa vermella perquè Macron es presenti com a sola opció realista en un context de crisi geopolítica i les seves conseqüències econòmiques.
De moment, a França (com en molts altres països europeus) la guerra a Ucraïna es gestiona sobretot amb gestos i paraules. Fins que el impacte de la inflació i l’escassetat de matèries primeres es facin plenament presents, es tracta sobretot de “fer comunicació”. Un àmbit en el qual Macron excel·leix.
El president francès s’ha esmerçat per presentar una imatge impecable: d’una banda, trucades més o menys regulars amb Vladimir Putin, que li permeten reivindicar la importància de França i una certa sensibilitat envers els interessos russos.
De l’altra, sancions econòmiques i posada en escena pro-ucraïnesa, reivindicant així el seu compromís amb els valors liberals i la Unió Europea.
Aprofitant la presidència rotatòria de la UE que pertoca actualment a França, Macron intenta quadrar tot plegat en la cimera europea de Versailles del 10 i 11 de març, que ha organitzat amb gran pompa.
Sabedor de que l’actual situació li somriu a curt terme, Macron no s’havia aventurat fins ara a fer anuncis electorals. De fet, la seva candidatura oficial fou presentada discretament en una “carta als francesos” que aparegué a la premsa el 3 de març.
Tanmateix, sembla que la seva progressió en les enquestes l’ha envalentit, i aquesta setmana ha confirmat una primera mesura xocant: l’increment de l’edat de jubilació a 65 anys. Una política que també defensen Zemmour i Pécresse, i que a França provocarà ben segur una onada de protestes i vagues.
Els tres rivals més immediats de Macron, tots situats més a la dreta que ell, són percebuts com més o menys prorussos Share on X
