Es reitera una vegada i una altra en articles d’opinió o sense anar més lluny en les declaracions del candidat socialista a Catalunya, Javi López, número 3 de la llista del PSOE, que el somni europeu és una conseqüència del pensament il·lustrat.
Cal dir que això està molt lluny de la realitat. L’Europa que avui existeix, sorgida del desastre de la II Guerra Mundial, es va fonamentar, en primer terme, en la reconciliació francoalemanya i va tenir com a motor determinant la democràcia cristiana que no s’alimentava de la il·lustració, sinó de la concepció cristiana aplicada a la política amb una gran influència de Maritain.
Els pares fundadors Adenauer d’Alemanya, De Gasperi d’Itàlia i Schuman de França, aquests dos últims en procés de beatificació per part de l’església, eren catòlics convençuts i aquest fet va facilitar els passos necessaris. Primer, la reconciliació entre enemics que s’havien destruït mútuament durant centenars d’anys, la forja d’un ideal comú, el de l’Europa unida, i la cooperació en qüestions concretes que permetés anar-la concretant. La democràcia cristiana era el denominador comú dels països que van configurar la Comunitat Econòmica Europea, el mercat comú. Els tres grans, França, Itàlia i ‘Alemanya Federal, encara no reunificada, i el Benelux, Bèlgica, Holanda i Luxemburg.
En aquest col·lectiu de reconstrucció també hi participava la socialdemocràcia, però ni de lluny liderava el projecte entre altres raons perquè tenia un paper marginal a França i a Itàlia i no governava a Alemanya. És sobre la democràcia cristiana que ha desaparegut de tots els relats i el cristianisme com a cultura comuna que es va produir el procés d’Unió Europea. Tant és així que la mateixa bandera europea ho constata. El dissenyador luxemburguès que la va concebre i presentar es va fonamentar en el mantell de la verge i els estels que aquest incorpora.
Per tant, quan es critica que una part de l’opinió europea i de la dreta alternativa atribueix a Europa una identitat cristiana, s’està dient un fet que respon exactament a la realitat. No va ser fins a finals dels anys 90 i, atenció, amb la col·laboració inicial d’Aznar, amb una democràcia cristiana en crisi o molt afeblida que, amb el que es va denominar de manera inexacta Constitució europea, es va produir, sobretot a causa de la insistència francesa, el refús a tota referència al fet cristià.
El resultat posterior d’aquella transformació que va conduir-nos a l’euro i a una unitat més gran, presenta avui un balanç que té molt de crisi perquè s’ha allunyat de l’ideal europeu, la idea que tot anirà a millor i pesa cada vegada més el sentiment contrari.
És una evidència que hi ha un malestar creixent, sobretot fora de les grans ciutats, en sectors productius concrets, en el món agrari però no només en ell, en la immigració, a la qual Europa no acaba de saber donar resposta i a una situació de desigualtat que tendeix a créixer sobretot perquè els costos de les transformacions no es reparteixen d’una manera equitativa com és del tot evident amb la transició energètica, en la que paguen com gairebé sempre els últims de la cua.
També s’ha desenvolupat una perillosa supremacia moral que produeix fets tan anòmals com que s’hagi desqualificat a Hongria per la seva política immigratòria, quan amb diferència és Dinamarca, governada per la socialdemocràcia, la que presenta unes mesures no ja dures, sinó injustes i discriminatòries contra la immigració. Però, Dinamarca pertany al grup de l’establishment europeu i Hongria no.
Aquesta construcció del relat que enreda a la gent té la seva versió espanyola. Per exemple, en les actuals eleccions el partit socialista reitera la seva estratègia de presentar al PP com un aliat de Vox a Europa quan en realitat el grup popular ha col·laborat molt poc amb el grup de reformadors europeus al qual pertany Vox. Mentre que en la gran majoria d’ocasions han coincidit en el vot amb el grup socialista.
La semblança a Europa es dona entre el PP i la socialdemocràcia, no entre el PP i els reformadors i conservadors europeus. Però diguem-ho una vegada més, en els fets la realitat no importa, el que compta és el relat per molt falsejat que estigui si aquest aporta vots. És el cas de la demonització de Polònia fins que ha canviat de president que l’ha acusat l’anterior govern del partit Llei i Justícia d’actuar sense consideració a la independència judicial. Però, vet aquí, que guanya les eleccions Tusk, del Partit Popular per cert, amb una coalició es carrega literalment tots els directius dels mitjans de comunicació públics i decideix desobeir al Tribunal Constitucional perquè les seves decisions no concorden amb les del govern. I la Comissió Europea no només no diu res, sinó que li atorga els fons que anteriorment havia suspès quan governava el partit de Llei i Justícia. No es tracta de defensar a aquestes formacions. Es tracta d’assenyalar com es manipula sistemàticament la realitat amb la política europea fins a extrems escandalosos, com s’ha fet i s’està fent en relació amb la guerra d’Ucraïna.
No és una novetat, però només cal recordar que a Obama, convertit en un mite per la progressia, li van lliurar el Premi Nobel de la Pau a l’inici del seu mandat quan encara no havia fet res, però després ha estat l’únic president que ha mantingut als EUA al llarg dels seus 8 anys de mandat en guerra a l’Afganistan, Iraq, Síria, Líbia, Pakistan, Somàlia i Iemen. Malgrat aquest fet ningú li ha demanat que tornés el Nobel de la Pau ni els 11 milions de corones sueques del premi.
En tot això hi ha una greu fallida moral que afecta la nostra societat, que és capaç d’assumir qualitats inventades i no reconèixer el que ens diuen els fets. La construcció del relat, que en el cas d’Espanya té a Sánchez com a un autor destacat, es fonamenta en l’escassa capacitat d’una part de la societat de generar judici propi i, per tant, n’hi ha prou de generar emocions instantànies provocades pels mitjans perquè sigui possible assumir fets increïbles com el del Premi Nobel de la Pau d’Obama o que el somni europeu va néixer del pensament il·lustrat.
Loading ...
