Les últimes quatre enquestes (Gesop, 40db, Sociométrica i EM Analytics) publicades, dues el dia 23, una el 21 i l’altra el 16 d’abril, no presenten discrepàncies significatives. El PSC seria el guanyador amb uns 39 escons i un percentatge que se situa entre el 26% i el 28% dels vots, si bé la tendència sembla que sigui lleugerament a decréixer.
JxCat obtindria aproximadament 1 de cada 5 vots i entre 33 i 34 escons. Seria, per tant, la segona força i guanyaria la seva particular cursa amb ERC. La tendència sembla estable, però en realitat la campanya comença ara quan ja s’ha votat al País Basc.
ERC cau i se situa al voltant del 18%. Podria aconseguir entre 27 i 29 escons i, en conseqüència, veuria castigada la seva política, malgrat l’avantatge d’ocupar la presidència de la Generalitat en un període d’ingressos relativament elevats.
El PP fa una gran remuntada i se situa en quart lloc. És lògic, ja que parteix de nivells molt baixos. Ara assoliria 13 escons, beneficiant-se de la pràctica desaparició de Cs i d’algun escó que obtindria de Vox.
Aquell partit, Vox, se situaria entorn del 7-8% dels vots i podria treure entre 9 i 11 diputats. Si es mogués per la banda alta mantindria el seu actual pes parlamentari, però és clar també en pot perdre 1 o 2 que sembla el més probable perquè la seva tendència és a decréixer lleugerament en benefici del PP.
Els Comuns, per la seva banda, enregistren una important caiguda que posa en relleu la decadència política que viuen les dues dones que els van impulsar. Sobretot la d’Ada Colau, el pivot de la seva renaixença política, que ja se sap que l’ànima dels comuns és l’extinta IC, i la més recent i més feble Yolanda Díaz. Assolirien entre 6 i 7 escons que, en relació amb els 8 actuals, significaria una pèrdua. Es veurien superats per Vox i no superarien el 6% dels vots, es mourien en la franja d’unes dècimes per sota. La probabilitat més gran és que obtinguin 6 diputats.
La CUP retrocedeix i passaria de 9 diputats a 5, potser 6. Una pèrdua, per tant, molt important. En termes relatius es mouria entorn el 5% dels vots, però podria encara baixar més perquè la seva tendència no és gens bona. Les fugues cap a Junts i una mica també cap a Aliança Catalana la perjudiquen perquè al seu torn no obté vots d’altres forces.
Finalment, Aliança Catalana, el partit de l’alcaldessa de Ripoll, sembla que podria obtenir representació parlamentària amb 1 diputat i entorn del 3% dels vots, dècima amunt dècima avall; si bé quan es mou en marges tan estrets la incertesa planarà fins a l’últim moment.
Amb aquests resultats, governar no serà gens fàcil.
Illa està molt lluny d’aconseguir una majoria de govern perquè amb els que ho té més fàcil, els Comuns, queden molt lluny dels escons necessaris, que són 68. Un pacte amb ERC li podria donar just potser la majoria necessària, però no és clar, al marge de la dificultat del partit de Junqueras després de veure com la seva política no és ben acceptada per l’electorat, no sembla prudent que aprofundís més en aquesta línia.
Un pacte tripartit com el que ja va governar amb Maragall i Montilla és el que tindria un marge més clar, però l’interès per reproduir aquesta fórmula és dubtós per part d’ERC. És clar que de “perdidos al río” i es pot assajar un acord d’aquesta mena que deixaria a JxCat fora de joc.
L’acord independentista és difícil. ERC i Junts no arriben a la majoria absoluta i no hi ha garantia que la CUP tregui prou diputats per fer-ho. D’altra banda, una aliança d’aquesta mena seria molt inestable pel tipus de política a la contra que sistemàticament duen a terme els cupaires.
Una aliança entre el PSC i JxCat també tindria un ampli marge de possibilitats, però no sembla que sigui una possibilitat concordant amb l’ADN d’ambdós partits.
Illa, per tant, es pressuposa que serà el guanyador, però en cap cas significaria que sigui el futur president, a més el seu lideratge és molt feble.
D’acord amb l’enquesta Gesop publicada a El Periódico el 23 d’abril, només 1 de cada 5 catalans té preferència per ell i això que la seva nota mitjana indica que és una persona que presenta refusos moderats, però també adhesions molt limitades. Puigdemont, que és un exemple de lideratge polaritzador, està només a 1,8 punts de distància per sota, pel que fa a les preferències dels catalans per ser president. Però, mentre Puigdemont obté una nota molt alta entre els seus votants, un 7,5, Illa només assoleix un aprovat alt, un 6,7.
En aquest mateix sentit, cal dir que només el 62,5% dels votants del PSC el prefereixen com a president. Per tant, tot apunta que si és Illa qui ocupa aquest lloc haurà de guanyar-se’l cada dia perquè d’entrada el 80% de la població no el mirarà amb bons ulls.
És clar que no es consola qui no vol, perquè la situació de l’actual president Aragonès encara és pitjor. Malgrat disposar del teòric carisma del seu càrrec, que en principi és molt alt a Catalunya, Aragonès només aconsegueix la preferència del 14,5% dels catalans. I el que és més escandalós, només és el preferit pel 39% dels votants d’ERC, el que equival a dir que la majoria del seu partit no el prefereix com a president. És evident que amb aquests registres té poca cosa a fer.
Loading ...
