Després de centenars de milers de milions gastats (100.000 només entre el 2020 i 2021) per la crisi de la Covid, malgrat les excel·lències cantades al llarg de la passada campanya electoral, ara convoca eleccions, i l’arma principal de Sánchez i el PSOE és ¡que ve la dreta, que venen els reaccionaris! És un projecte polític molt pobre. On queda l’autoelogi per la seva política laboral, per l’ocupació, per l’escut social, per la lluita contra la inflació, per la pregonada sostenibilitat, pel seu virregnat a Europa, per la fotografia al despatx oval amb Biden? Com és que tot això ja no és un argument de pes?
Doncs, perque tot i ser cert i haver-hi elements clarament positius en tot el relat governamental hi ha hagut molt de maquillatge que xocava amb la realitat viscuda per la gent dia a dia.
Dos tipus de factors estan sota la catifa de Sánchez
Un, pel mal estar creixent que han provocat a la gent, fins i tot votant socialista poc donada a la crítica i a la mobilització, les lleis que han liquidat institucions que per a molts són decisives. La nova legislació sobre l’escola, els drets dels pares, l’avortament com a dret absolut, l’eutanàsia, la destrucció del sentit de què és home i dona, lleis amarades de fracàs com el “només sí és sí”, la ignorància durant anys i anys de les necessitats de les famílies… Totes aquestes qüestions estan latents i han donat molts vots al PP i sobretot han ajudat al creixement de Vox. Aquest és un elefant, que fins i tot el PP no vol acabar de veure, que roman ben visible per la seva dimensió sota la catifa i que continuarà pesant ara i en el futur.
Hi ha una altra qüestió de caràcter socioeconòmic que bandeja tots els intents d’alegrar la festa de Nadia Calviño. És la realitat socioeconòmica.
L’índex de malestar econòmic que combina la inflació i l’atur elaborat pel banc mundial assenyala que Espanya és amb molta diferència el guanyador a Europa. Mentre que la mitjana de la UE el 2020 estava en 8,2%, l’índex espanyol s’enfilava fins al 18,9% per sobre d’un país que encara roman malmès com és Grècia amb un 16,9%.
Estem a anys llum d’un dels països millor posicionats, la República Txeca (3,6%) que, malgrat aquest fet, pateix crisis de govern. Era massa pensar que això no tindria traducció i no li passaria factura a Sánchez. Però és que, a més molt discurs social, però els salaris en termes reals de poder adquisitiu no s’han mogut des del 2006. Les dades nominals sobre l’ocupació són oficialment molt bones, però la realitat assenyala que allò que compta, allò que es paga i entra a la butxaca del treballador, les hores treballades, encara estan per sota del 2019.
I què dir de la inflació dels aliments. El mes passat van baixar substancialment segons l’índex avançat, però atenció perquè la paraula baixar no correspon a la realitat. El que ha passat és que han crescut menys del que anaven creixent, o sigui que tot és més car avui que a l’abril, però amb una velocitat d’augment menor que la dels mesos passats. És un consol però no resol el problema de la butxaca.
I què dir dels preus dels habitatges i les desafortunades polítiques definides pel govern espanyol, que tots els experts consideren contraproduents? Però es tractava de fer alguna cosa abans de les eleccions que semblés propi.
Us direm quin és el problema central que anys de govern progressista i feminista ni tan sols han abordat. El problema de les hipoteques i del cost dels habitatges està molt connectat amb la liquidació de les caixes d’estalvi i haver deixat camp lliure a l’oligopoli dels bancs. Les caixes, malament que bé, facilitaven l’accés a aquest bé essencial i construïen pisos. I tot això ha passat a la història. I aquesta és la realitat.
Ara bé, això no vol dir que Sánchez hagi de ser derrotat inexorablement al juliol. Pot guanyar perquè ha convocat les eleccions, perquè la pèrdua de vots del PSOE, que hi és, uns 400.000 a tota Espanya, no li atorga un marge al PP prou segur com per acabar guanyat i en això confia Sánchez. De fet, la derrota socialista és més de govern que no en vots. I el 23 de juliol està massa a prop perquè el canvi de timoners a municipis i autonomies es faci notar.
Quina paradoxa! Al mateix temps que unes municipals ensorren Sánchez, les mateixes eleccions celebrades a Itàlia encimbellen al govern de Meloni i els Germans d’Itàlia junt amb els seus aliats Força Itàlia i La Lliga.
Loading ...
