- Guanyen i milloren resultats els que ja estaven governant: PP i PNB. Si bé amb diferències. L’hegemonia de Feijóo és absoluta. L’assoleix per quarta vegada, s’acosta al 50% dels vots i li treu 25 punts percentuals al segon partit. És difícil trobar un resultat semblant a Europa. El PNB millora els seus resultats, però continua sense assolir una majoria absoluta i llastrada pel desequilibrat sistema electoral del País Basc, en què cadascuna de les tres circumscripcions aporta el mateix nombre de diputats amb total indiferència de la quantitat de votants.
- Perd la coalició que governa a Espanya. S’ha ensorrat Podemos, i el Partit Socialista no ha tret cap rendiment d’aquesta davallada. Al País Basc la coalició ha passat de 20 a 16 escons, i a Galícia de 28 a 14, desapareixent el partit d’Iglesias i passant el PSOE a la tercera posició.
- Guanyen els partits arrelats de manera inclusiva, natural, a les característiques de cada país. El PP de Feijóo res té a veure amb la formulació d’aquest mateix partit al País Basc. A Galícia, des de Fraga, encarna un galleguisme articulat amb la política espanyola, però galleguisme al cap i a la fi. Mentre que a Euskadi, l’empenta independentista de Bildu no ha fet fluctuar al PNB,que ha buscat en el seu basquisme moderat guanyar una vegada més. Són partits que, com Convergència a partir del moment de la desaparició de Centristes de Catalunya, unia nacionalistes amb catalanistes moderats. La fórmula es repeteix amb èxit 40 anys després.
- El PSOE es revela incapaç d’integrar els vots perduts per Podemos. No paga els costos de la pandèmia, però tampoc guanya els beneficis dels ajuts. Ha guanyat un diputat al País Basc i es manté igual a Galícia. En ambdós territoris són una força de segon nivell.
- El PP fa un “més difícil encara”, ja que perd i guanya alhora. El resultat aclaparador de Galícia contrasta amb la gran derrota soferta al País Basc i l’aliança amb Cs.
- Perd la família Iglesias i Colau, que va anar a tancar la campanya electoral a Galícia. La derrota és tan espectacular que si en un futur caigués Barcelona, la família Iglesias quedaria reduïda a un partit madrileny.
- Guanya l’independentisme enragee de Bildu i el BNG que es converteixen en teòrica alternativa de govern. L’eix d’aquests dos partits i ERC dibuixa una força potent que pot condicionar el govern de coalició espanyol.
- El resultat obre la porta a la incertesa sobre amb qui es pactarà el pressupost espanyol, si amb l’eix més ben vist per Brussel·les de C’s i PNB i l’aquiescència de Podemos, que sumarà així una nova renúncia, o l’alineament amb el bloc de l’independentista d’ERC, amb tot el risc que significaria per una part del votant socialista, refractari als independentistes.
- Sembla clar que en moments d’incertesa com la provocada per la pandèmia, els ciutadans tendeixen per optar pel que és més segur, raonable i els hi garanteix una governança de gestió sense grans aventures. És precisament el que no ofereixen els partits independentistes catalans.
- Les expectatives de remuntada de Cs no s’han verificat. La seva presència a Galícia és insignificant. I l’aliança amb el PP s’ha saldat amb un fracàs en vots i fins i tot ha donat lloc a l’entrada de Vox per Alaba que era un feu tradicional del PP.
