Els mitjans de comunicació, no tots però sí bona part, s’han abocat a anunciar que el Tribunal Suprem ha dictat una sentència que fa que com a mínim un 25% de l’horari lectiu a les escoles de Catalunya s’imparteixi en castellà. Cal dir d’entrada que no hi ha tal sentència. El que hi ha hagut és la no acceptació a tràmit del recurs de la Generalitat contra la sentència, d’altra banda ben coneguda, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que establia aquella delimitació idiomàtica. La sentència per tant no és d’ara i l’únic que es ventilava en aquesta ocasió era el recurs de la Generalitat.
Aragonès ha respost de la manera que és lògic que faci: traient pit i dient que el català no es toca. I el PP ja ha reclamant al govern espanyol que faci el favor d’intervenir perquè la vella sentència s’apliqui, mentre Sánchez mira cap a una altra banda.
Tenim, per tant, un nou conflicte òptim per a ERC i JxCat perquè pertany a la categoria de conflicte virtual, que això sí, té sempre el risc potencial de transformar-se en un problema social, malgrat que aquest escenari no s’ha produït encara mai a Catalunya on, malgrat els intents no hi ha hagut cap mena de problema de convivència entre el català i el castellà. Per què li va bé a ERC aquest tema? Doncs perquè com hem vist poden treure pit i, en fer-ho, no han d’atacar al govern Sánchez, sinó a una instància molt més inaccessible com és la justícia. Esperem que no hi treguin més punta del necessari i que no estimulin les reaccions adverses.
Perquè el que importa, i això és el que vol obviar el govern de Catalunya, és la situació real del català a l’escola. Recordem-la. El dia 4 d’aquest mes de novembre el Departament d’Educació va fer públic un informe revelant el mal estat del català com a llengua d’ús a les escoles i l’empitjorament que ha enregistrat en el transcurs dels anys. Segons aquest informe oficial, 15 anys enrere el 56% dels alumnes es dirigien al professor en català. Ara són menys del 40%. Fixem-nos que, fins i tot, fa 3 quinquennis la situació no era bona perquè quasi la meitat de l’alumnat es dirigia als ensenyants en castellà. Ara supera el 80%.
Però hi ha més, el 2006 el 68% dels alumnes parlaven entre ells en català, ara només ho fa un dramàtic 20%, si és que hi arriba. A l’escola actual on teòricament la immersió del català és total (que és el que vol pal·liar la sentència del TSJC), el 80% parlen en castellà en el seu ús relacional entre ells. Però és que a més els mestres també en aquella data s’adreçaven als alumnes gairebé sempre en català en un 68%, i ara els que ho fan no arriben al 50%.
El Departament d’Ensenyament va anunciar que emprendria un pla per resoldre aquest problema sense, però, informar de quines són les causes d’una davallada tan gran, per què si el català ocupa tot l’espai lingüístic a l’escola, menys de la meitat dels mestres s’adrecen als alumnes en castellà? Quins tipus de llengua vehicular és aquesta? I com és possible que tenint el català com a llengua absoluta d’ensenyament no arribin al 20% els alumnes que es parlen entre ells en català? Què ha succeït?
Siguem honestos per una vegada en el tema de la llengua que és vital per a nosaltres, i que el govern i l’escola reconeguin que això del català com a llengua vehicular és una ficció, que ho va ser en un període determinat, però que fa anys que s’ha anat decantant cap a un popurri que depèn del territori i l’escola en concret, i que la utilització de valors que expressen mitjanes només ajuden a confondre.
A les escoles on la llengua social majoritària és el castellà, com a gran part dels barris de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), molts dels centres tenen el castellà com a llengua bàsica i no el català, i el tema de la immersió lingüística és una entelèquia. En contrapartida, en els territoris de l’hegemonia de la llengua catalana, l’escola sí que fa un ús complert del català com a llengua vehicular. I aquest escenari ben conegut pels lingüistes presenta dos problemes. El primer és derivat que precisament en els àmbits territorials amb més ús del castellà, hi hauria d’haver una major presència del català a l’escola per corregir aquest fet, mentre que sobretot a comarques, ja els hi anirà bé als alumnes tenir una participació del castellà més gran per assolir un millor domini d’aquesta llengua. Per tant, el problema del 25% no és tal problema. Què més voldrien a moltes escoles de Barcelona i de l’AMB que el 75% de les classes fossin en català. La realitat actual està molt lluny d’aquesta xifra.
Si el govern de Catalunya, els mitjans de comunicació i els partits els hi interessa realment el futur i present de la llengua catalana, el que haurien de fer és primer conèixer les causes de la davallada i actuar pedagògicament i no policialment sobre elles. Segon, aconseguir que el que va establir el TSJC sobre el 25% fos un valor mitjà real, és a dir que a tots els centres es produís aquest escenari. Si aquest fos l’objectiu i s’assolís, Barcelona i el seu gran entorn de 5 milions, dels 7,5 milions que habiten Catalunya, coneixeria una segona revolució lingüística, com la primera que va ser la introducció del català com a llengua vehicular de Jordi Pujol. De passada no estaria de més que la Generalitat, que disposa de diners sobrats, presentés unes bones estadístiques sobre l’ús horari del català i castellà, centre per centre i comarca per comarca, perquè sense aquest mapa de situació difícilment podrem veure el progrés.
Demanem que una vegada més el soroll polític no oculti la realitat del problema, impedint la resposta necessària.
Loading ...
