La crisi de les institucions espanyoles es va produint des de fa uns anys perquè arrossega vicis d’origen, però sobretot perquè el supremacisme de l’executiu sobre els altres poders que ha imprès Sánchez ho ha accentuat. I ara amb tot l’enrenou de l’amnistia ha acabat per esclatar.
El text de la llei ho ha accentuat. Les portades dels diaris són ben explícites. Si s’observen les portades dels 19 primers diaris d’Espanya, es constata una insòlita unanimitat, excepte els més descaradament governamentals, El País, La Vanguardia i El Periódico. Tots els altres titulen de manera semblant: l’amnistia esborra tots els delictes i sancions del procés. La portada més extrema és la de l’ABC en la que situa el seu editorial amb el títol de “No debemos”. Mentre que El País, normalment favorable, es posa bastant de perfil: “Los socialistas registran en solitario la proposición de ley en el Congreso. Sánchez alumbra la amnistia”. Com ja ve sent comú, La Vanguardia és la que es mostra més favorable, però sense excessos.
Aquesta insòlita unanimitat d’un gran malestar té la seva traducció en l’exacerbació de la crisi institucional. El Congrés, seu del poder legislatiu i representatiu de la voluntat general, ha quedat reduït als dictats de la majoria. S’activa o desactiva en funció d’allò que indica Sánchez des de la Moncloa. I l’actual presidenta, Francina Armengol, ha demostrat de bon principi que no està allí per exercir com una autoritat arbitral sinó com a simple delegada de Sánchez. Fins a l’extrem que en la seva última compareixença als mitjans de comunicació i en exercici del seu càrrec, va desqualificar els partits de l’oposició i les manifestacions.
Tot el que és tan decisiu com els temps i l’ordre de les qüestions a tractar està subjecte estrictament als interessos del partit. Però ningú es pot estranyar ara d’aquest excés perquè és conseqüència d’un procés acumulatiu que el mateix PP ha assumit. Per exemple, en l’anterior legislatura, el 2022, el Congrés va aprovar una proposició no de llei per iniciativa socialista i del PNB fent un encàrrec insòlit al Defensor del Pueblo perquè indagués el delicte de pederàstia, però només limitat a l’Església i a les escoles catòliques. No hi ha cap país del món que hagi procedit així. I és un cas flagrant de discriminació, prohibit per la Constitució, com assenyalava en el seu informe sobre la qüestió el vicepresident emèrit del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay. El que està passant no és res més que l’augment de velocitat de la degradació de la institució parlamentària.
El Consell General del Poder Judicial, una altra institució bàsica, no s’ha renovat i això permet al PSOE una crítica important per la manca de voluntat del PP de dur-ho a terme. És clar que cal dir que després del que ha passat amb la renovació del TC, que sí que van pactar, i l’escàndol de bona part de les seves sentències recents, no generen massa entusiasme per fer complir la lletra de la llei.
Però és que a més la negociació per acordar els nomenaments del TC no correspon ni al govern ni al partit de l’oposició i quan es fa així s’està obviant la legalitat. En realitat és una iniciativa que correspon als presidents del Congrés i del Senat, i cal recordar que en cap moment Meritxell Batet, l’anterior presidenta del Congrés, va adoptar cap iniciativa invitant a negociar un acord al president del Senat que també era socialista. Aquí hi havia ja una greu deformació institucional en atorgar a Sánchez i al partit de l’oposició unes facultats que no tenen.
Però és que, a més, el Congrés, a iniciativa del govern ha legislat per dues vegades sobre les capacitats del Consell General del Poder Judicial. La primera per despullar-la de totes les seves funcions, que és extraordinàriament insòlit. Si en lloc de Sánchez, un dels pocs dirigents socialistes que queden a Europa, aquesta mateixa acció hagués estat realitzada pels governs de Polònia o Hongria, els crits a la CE i la seva presidenta s’haurien sentit a Sidney. Però per abusar de l’arbitrarietat es va fer una segona norma legal per exceptuar d’aquell buidatge de competències, nomenar els magistrats del TC perquè com ho havia pactat amb els populars el govern podia tenir majoria. La degradació en aquest àmbit és excepcional. I cal recordar que es tracta de la tercera pota de l’equilibri dels tres poders que defineixen l’estat de dret.
L’altra institució essencial, la presidència de l’estat, és a dir el rei, com la llei de l’amnistia, queda absolutament desautoritzat perquè les seves intervencions públiques en relació amb grans problemes del país van en comptagotes. Cal recordar que va intervenir amb un discurs per a les televisions amb tota la formalitat del món en els moments més conflictius del procés, condemnant els fets que ara han deixat de tenir consideració col·lectiva i, vist el text del pacte entre el PSOE i JxCat, tenen una clara justificació històrica. Tenim un cap d’estat amb atribucions mínimes i a més quan convé, el govern li passa per sobre.
La crisi s’estén al Tribunal Suprem, que es manifesta perquè en definitiva és qui va suportar el pes i l’espectacle de les condemnes. Ara també queda desautoritzat amb l’amnistia, però a més encara es pot accentuar la gravetat de la situació perquè, si com és previsible, el TC presidit per Conde Pumpido declara constitucional la llei pel clàssic resultat de 7 a 4, el xoc entre ambdues institucions serà dels que fan època.
I d’aquesta manera arribem a la peça culminant, que és el Tribunal Constitucional. Cal recordar que un dels components de la majoria governamental, l’exministre de Justícia, Juan Carlos Campo, autor de l’indult, va signar el text del mateix en el qual declarava explícitament que l’amnistia era inconstitucional. Això va ser obra d’un govern Sánchez i ara un altre govern també de Sánchez vol convèncer-nos del contrari. El problema és que indubtablement Juan Carlos Campo no es podrà pronunciar sobre aquest tema perquè ja està contaminat amb una manifestació formal anterior. Tot plegat és molt escandalós.
La degradació que s’ha produït i la crisi institucional que esclata, la lògica conseqüència que les mateixes persones que al llarg dels mesos i fins a juliol van declarar que de l’amnistia ni parlar-ne, ara excel·leixen en el discurs de considerar-la necessària i constitucional.
