Amb aquest títol el Papa Francesc ens ha adreçat una carta a totes les famílies amb motiu del Nadal. En ella ens encoratja a no deixar de viure la bella tradició de fer el pessebre. Heus aquí alguns fragments.
Espero que aquesta pràctica de preparar el pessebre mai es debiliti; i confio que, allà on hagi caigut en desús, sigui redescoberta i revitalitzada.
El pessebre forma part del dolç procés de transmissió de la fe. Començant des de la infància i després en cada etapa de la vida, ens educa contemplar Jesús, a sentir l’amor de Déu per nosaltres i que nosaltres estem amb Ell, gràcies a aquell Nen Fill de Déu. En això està la felicitat.
No és important com es prepara el pessebre, pot ser sempre igual; el que compta és que el pessebre parli a la nostra vida de l’amor de Déu, el Déu que s’ha fet nen per dir-nos que està prop nostre, sigui quina sigui la nostra condició.
¿Per què el pessebre suscita tanta sorpresa i ens commou? Perquè manifesta la tendresa de Déu. Ell, el Creador de l’univers, s’abaixa a la nostra petitesa. En Jesús, el Pare ens ha donat un germà que ve a buscar-nos quan estem desorientats i perdem el rumb; un amic fidel que sempre està a prop nostre; ens ha donat el seu Fill que ens perdona i ens aixeca del pecat.
M’agradaria ara repassar els diversos signes del pessebre per comprendre el significat que porten. El cel estrellat en la foscor i el silenci de la nit: ¡quantes vegades la nit envolta les nostres vides!, però Déu no ens deixa sols, ens porta llum a la nostra foscor; les cases en ruïnes i palaus antics: signe de la humanitat caiguda; les muntanyes, els rierols, les ovelles i els pastors: així recordem de quina manera hi participa tota la Creació; els àngels i l’estrella: el senyal que també nosaltres som cridats a posar-nos en camí per arribar a la cova de Betlem; les simbòliques figuretes de captaires, pobres i senzills: gent que no coneix altra abundància que la de el cor; altres figures com el pastor, el ferrer, el forner, els músics, les dones que porten gerres d’aigua, els nens que juguen…, tot això representa la santedat quotidiana, l’alegria de fer les coses de cada dia d’una manera extraordinària; el palau d’Herodes al fons, tancat, sord a l’anunci de l’alegria; finalment la cova, on trobem les figures de Maria, que contempla el fill i el mostra a qui s’acosta, i de Josep, el custodi que mai es cansa de protegir la seva família.
El cor de la menjadora comença a bategar quan, per Nadal, col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu es presenta així, un nen, per ser rebut en els nostres braços. Déu desconcerta, és impredictible, contínuament va més enllà dels nostres esquemes.
Quan s’acosta l’Epifania, hi col·loquem les tres figures dels Reis Mags: aquells savis i rics senyors d’Orient s’havien posat en camí cap a Betlem per conèixer Jesús i oferir-li dons: or, que honra la seva reialesa, encens, la seva divinitat, i mirra, seva santa humanitat.
Així, doncs, el pessebre, mentre ens mostra a Déu tal com ha vingut al món, ens convida a pensar en la nostra vida empeltada a la de Déu.
