Aquest setembre passat va fer 27 anys de la mort de Viktor Emil Frankl, psicoanalista austríac, que va escriure la seva experiència als camps d’extermini nazi. Va viure en primera persona la desnutrició, els maltractaments i les humiliacions a què van ser sotmesos aquella immensa multitud en els camps de concentració. En els seus escrits apunta una cosa curiosa: el que li havia donat força per mantenir-se i sobreviure va ser l’amor de la seva esposa. Pensar que hi havia algú que l’estimava li va donar forces per resistir. Deia que l’amor ens fa invencibles, que l’amor ho supera tot.
Això no vol dir que no hi hagi dificultats, però aquestes se superen millor quan hi ha una estimació recíproca. Mentre hi hagi algú que cregui en nosaltres, algú que ens faci sentir que ens estima, serem capaços de superar l’adversitat. És veritat que l’amor parla per si sol. No li calen les paraules. Però les coses s’han d’expressar, s’han de dir, perquè la paraula reforça la intenció. Això cal tenir-ho present en les relacions interpersonals, a la família, amb la parella, amb els fills, amb els amics, convé fer-los sentir que els estimem. Que els seus èxits o els seus fracassos, que les seves alegries o les seves penes, ens afecten. Per això, quan els èxits petits o grans, les angúnies o els neguits, són rebuts amb indiferència, aquesta fredor fa que la persona se senti sola, malgrat que estigui acompanyada. Manifestar-se mútuament l’estimació referma la relació, i ens educa a expressar els nostres sentiments.
El ponent d’aquest acte commemoratiu de Viktor Emil Frankl va assenyalar que així com Freud considerava el desig de plaer com a motor vital, i Adler el desig de poder com a font de domini, Frank assenyala que és l’amor la força que dona sentit a la vida. I aquest amor s’expressa de moltes maneres: ajuda, consell, companyia, acceptació de l’altre, especialment quan aquest altre no pensa com nosaltres, etc. Però potser l’amor en el seu estat més pur i genuí és aquell que dona sense esperar res a canvi. Aquell amor que és gratuïtat pura. Contra el que sembla, els que trien aquest camí són gent alegre i feliç, sense temps per a decebre’s de res ni de ningú. És un camí que ens dignifica i ens ennobleix.
