Amb una implacable constància entomològica, el president del Govern està transformant la democràcia espanyola en un nou règim concebut a la seva imatge i semblança, en què l’estat de dret es transforma en un estat de lleis, que pot semblar el mateix, però que és una cosa radicalment diferent, i on l’equilibri de poders, més aviat fràgil en la Constitució espanyola, desapareix per quedar reduït a la simple hegemonia de l’Executiu concentrat en la persona del president.
Però anem per parts. En un estat de dret tots els ciutadans tenen la possibilitat real d’exercir-los de la mateixa manera, amb independència del que pensin, de les organitzacions a què pertanyin; en definitiva, de qualsevol circumstància de creença, pertinença o riquesa. En un estat de lleis, el franquisme ho va ser, els drets també estan reconeguts per la llei, però la seva aplicació és asimètrica, en funció de si la persona o l’organització que els exerceix és afí o dissident.
Un exemple ho mostra amb claredat. Es va eliminar del Codi Penal el delicte específic que podien cometre els piquets sindicals en un excés de zel per mantenir les vagues. Es va considerar que el codi ja establia les previsions suficients en matèria de coaccions i amenaces amb caràcter general perquè no s’hagués d’incorporar aquesta figura específica, tot i que és evident que constitueix una pràctica sistemàtica, que de vegades limita amb la violència o la practica. Però els sindicats actuals formen part del grup polític dominant, de l’establishment, i mereixen un tractament favorable a les lleis.
En contrapartida han fet una llei a mida per modificar el Codi Penal, que sanciona, fins i tot amb anys de presó, que una persona o persones resin als voltants de clíniques avortistes o reparteixin fullets a qui vulgui agafar-los. Aquesta pràctica pròpia dels provida, per tant, formant part de la dissidència, es considera que viola greument el dret de la dona en acudir avortar, encara que cap acte ho assenyali, tret que l’oració tingui una força telepàtica demolidora.
En aquest supòsit, el fet que el Codi Penal ja contempli com un delicte l’amenaça, la intimidació o la coacció, no importa. El que interessa és assenyalar un grup dissident concret i amenaçar de presó. Tampoc no importa que la llei pugui vulnerar drets fonamentals, com el de manifestació o reunió, perquè quan el Tribunal Constitucional resolgui, el caràcter repressiu de la norma portarà anys funcionant i n’haurà fet l’efecte. Només cal recordar la qüestió emblemàtica del nostre temps, l’avortament, que el Tribunal Constitucional, vulnerant escandalosament els seus principis, fa 12 anys que no aborda el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la llei actual, i és públic i notori que no ho farà fins que aquest organisme, que teòricament protegeix els drets de tots els ciutadans, tingui una majoria de jutges ideològicament favorables al govern.
Desitjo subratllar, per evitar falses equivalències amb el Tribunal Suprem dels Estats Units, que el que ha passat és fruit del més estricte compliment de les normes constitucionals, com és l’elecció per part del president de torn dels magistrats que consideren més adequats i que passin el filtre del Senat, i que tendeixen a respondre a les derivades polítiques del president de torn. Durant anys i més anys, el Tribunal Suprem dels Estats Units ha quedat a les mans dels demòcrates i això s’ha considerat absolutament normal. La mateixa normalitat ha de presidir la consideració que ara sigui una altra visió jurídica la que imperi.
Loading ...
