Si la parafernàlia del màrqueting del govern espanyol no hagués estat tan excessiva i haguessin tractat amb naturalitat la brevíssima conversa de passadís amb Biden, ara Sánchez podria tornar amb una bona bandera perquè la pròxima sessió de l’Aliança Atlàntica es farà a Espanya i perquè finalment s’hauria saldat fugaçment amb el president dels EUA.
Però, la voluntat de presentaR com una entrevista transcendent els instants de conversa i les penoses imatges del recorregut pel passadís, ha sotmès a Espanya a un ridícul innecessari de la mà de Sánchez, Redondo i la ministra d’Afers Exteriors, que suposem que té els dies comptats. Però, no només es tracta de la presentació ampul·losa d’una modesta salutació, sinó que el president del govern espanyol en lloc d’entendre que havia de caminar cap a la humilitat, va voler aprofundir en la vergonya explicant a la roda de premsa la quantitat de temes que havia tingut ocasió de comentar amb el president nord-americà, des de la situació de la Covid a l’Amèrica Llatina, als seus problemes econòmics, l’agenda progressista espanyola i moltes altres qüestions, amb una enumeració que era ja més llarga que el temps del recorregut. Perquè es facin una idea, això és en forma de text el que dóna de si 45 segons de conversa:
“Buenos días presidente Biden cómo está usted. Buenos días presidente Sánchez, muy bien gracias. Permítame presidente plantearle algunas cuestiones aprovechando estos instantes que compartimos. Concrétamente deseo hablarle de la situación en América Latina como consecuencia de sus desequilibrios económicos, aumentados ahora por el impacto de la Covid, y sus consecuencias sobre la inmigración. También me gustaría tratar de algún punto relacionado con nuestra alianza…”.
Però tot això distreu d’un fet molt greu, la progressiva inclinació també militar de Rússia cap a la Xina. De fet, per primera vegada Pequín fa maniobres conjuntes amb Rússia fins i tot a la regió euroatlàntica, alhora que expandeix el seu arsenal nuclear. Abocar Rússia com està fent els EUA i la NATO cap a l’entesa profunda amb la Xina, pot tenir un cost per a Europa immens, extraordinari.
No és el camí que ens convé. Hauríem de tenir memòria històrica i recordar com els EUA en les negociacions de Teheran durant la II Guerra Mundial no va tenir cap recança en marginar Churchill, que era teòricament el seu principal aliat, i entendre’s amb Stalin amb uns acords que van comportar entregar tota Europa Oriental al comunisme i a l’URSS. I d’aquells fets va sortir després la Guerra Freda que va planar com una llosa sobre Europa al llarg de la segona meitat dels segle XX.
Els EUA està embarcat en un conflicte amb la Xina i Rússia, i juga sobretot la seva carta al Pacífic amb la cooperació d’Austràlia, Japó, Corea del Sud i Taiwan. La peça europea és un element més de pressió a l’altra banda del tauler i alhora és el coixí que pot rebre garrotades en un moment determinat. Europa s’ha de desenganxar en aquest sentit de tot el que sigui augmentar la bel·ligerància amb Rússia i jugar la carta contrària, la de treure-la i buscar el màxim de cooperació com històricament ha fet amb Turquia.
De fet les economies dels dos espais són molt complementàries i el resultat seria clarament positiu. Naturalment perquè això tingui sentit la Unió Europea s’hauria de plantar dins l’OTAN i evitar tot allò que pugui significar la idea de generar una amenaça per a Rússia. Cal entendre que l’organització atlàntica és una relíquia del passat, de la Guerra Freda, i un instrument de dominació dels EUA sobre Europa. Un cop desapareguda l’URSS el paper de OTAN perd tot el seu sentit i, només el recupera si es converteix Rússia en “l’enemic” que va significar l’anterior règim comunista.
Per aconseguir això la campanya d’intoxicació des dels EUA i els seus mitjans i persones afins a Europa és total i consisteix en presentar Rússia no com el soci fiable que és, com demostra els grans acords econòmics amb Alemanya, sinó com una banda d’agressors encapçalats per un assassí com Biden no s’ha estat de declarar.
A la tercera dècada del segle XXI el futur d’Europa passa per l’europeïtzació de Rússia i per construir amb ella una sòlida barrera a l’expansionisme xinés que aquest sí que té capacitat per convertir-se en el nou imperi que substitueix a l’URSS. En definitiva, entre un i altre hi ha el mateix sistema de fons: un autòcrata autoritari al davant de tot i un partit únic que aplica la dictadura sense cap mena de complexa.
Loading ...
