Una anàlisi internacional mostra que pocs països democràtics han optat per registres nominals d’objectors sanitaris, precisament pels problemes jurídics i ètics que plantegen.
Vegem alguns casos rellevants i quines vies alternatives s’han explorat.
Models europeus: el dilema entre consciència i servei
Itàlia legalitzà l’avortament el 1978 i reconeix explícitament el dret a l’objecció de consciència del personal sanitari. No existeix cap registre públic: cada metge comunica la seva objecció a la direcció del centre, però no es publiquen llistes de noms. El resultat és un altíssim percentatge d’objectors —un 67% dels ginecòlegs, segons dades oficials— i greus dificultats d’accés en algunes regions. Malgrat aquest desequilibri, Itàlia no ha recorregut a “llistes negres” per resoldre-ho. Prefereix incentivar els no objectors o desplaçar professionals d’altres hospitals.
L’experiència italiana evidencia el dilema: com garantir el servei sense vulnerar la consciència. Espanya, en canvi, ha triat el camí del registre.
La majoria de països europeus reconeixen la llibertat de consciència mèdica sense exigir inscripcions oficials.
- Al Regne Unit, la Llei d’Avortament de 1967 estableix una clàusula de consciència: el metge pot negar-se a practicar avortaments i només ha de comunicar-ho internament.
- A França, l’objecció és individual i no hi ha cens nacional.
- A Alemanya i altres països de la UE, també es respecta la negativa del facultatiu de manera privada.
- Als Estats Units, la tradició de les conscience clauses protegeix metges i institucions sense registres governamentals.
- Suècia representa el cas oposat: no reconeix el dret a objectar en avortament, però tampoc manté registres; simplement exigeix complir totes les prestacions públiques.
En resum, el registre nominal d’objectors és excepcional al món democràtic. La majoria opten per altres vies: millor planificació de recursos humans, derivacions a centres voluntaris o limitacions puntuals de l’objecció en determinats serveis. D’aquestes opcions, la menys lesiva per a la llibertat de consciència és reforçar els equips amb personal voluntari, sense identificar ni estigmatitzar ningú.
Una proposta alternativa: registre de metges voluntaris
Diverses veus han proposat invertir la lògica del registre. En lloc d’una llista de qui no vol practicar avortaments, crear un registre de professionals disposats a fer-ho. Aquesta idea —defensada, entre d’altres, per Alberto Núñez Feijóo— planteja avantatges clars:
- Respecta la privacitat dels objectors, que no caldria identificar.
- Facilita la gestió: l’administració tindria un directori de metges voluntaris disponibles per garantir el servei.
- Millora la transparència per a les pacients, que sabrien on poden accedir a la prestació.
- Evita discriminacions ideològiques, ja que figurar-hi seria una opció professional voluntària.
Aquest enfocament transforma el registre en una eina positiva de gestió —llistat de recursos disponibles— en lloc d’un mecanisme de control ideològic. Els crítics argumenten que no caldria registrar els voluntaris perquè es pressuposa que tothom hi està obligat, però la realitat és que en moltes regions la majoria d’especialistes objecten, de manera que pot ser una solució pràctica i respectuosa.
Els riscos jurídics i ètics del registre d’objectors
Segons nombrosos experts, la creació de registres nominals contradiu principis bàsics de l’estat de dret. Vulneren:
- La llibertat ideològica (art. 16 CE)
- El dret a la intimitat personal (art. 18 CE)
- Els tractats internacionals que reconeixen la llibertat de pensament i consciència (CEDH, DUDH)
Obligar un professional a declarar formalment les seves conviccions morals per poder exercir-les és invertir la lògica de la llibertat de consciència. Fins i tot amb garanties de confidencialitat, la mera existència del registre té un efecte dissuasiu i discriminatori.
Des del punt de vista ètic i professional, el registre contradiu la deontologia mèdica i el Jurament Hipocràtic, que exigeixen respecte per la vida i per la consciència del metge. A més, pot introduir pressió ideològica i estigmatització dins el sistema sanitari, erosionant la confiança i la col·laboració que haurien de presidir la relació entre professionals i institucions públiques.
Cap a una solució equilibrada
L’experiència comparada demostra que és possible garantir l’accés de les dones a l’avortament sense vulnerar la consciència dels metges. Les fórmules més efectives inclouen:
- Equips específics amb personal voluntari,
- Registres de metges disponibles, no d’objectors,
- Millor coordinació i derivacions entre centres.
Aquestes vies asseguren el servei sense coartar la llibertat personal ni convertir la ideologia en un criteri administratiu.
En definitiva, els fins no justifiquen els mitjans. En una democràcia, elaborar llistes de ciutadans segons les seves conviccions és un precedent perillós. Tal com recorda l’Organització Mèdica Col·legial, la llibertat de consciència és un dret fonamental d’ordre constitucional. L’Estat té instruments menys invasius per garantir la prestació sanitària sense vulnerar aquest principi essencial.
Conclusió
El registre nominal d’objectors no és la via adequada ni legítima per resoldre les mancances del sistema públic d’avortament. Cal cercar solucions que conciliïn els drets fonamentals dels professionals amb els de les pacients, reforçant la gestió sanitària i la confiança mútua. Només així es podrà preservar un equilibri real entre llibertat de consciència i dret a l’atenció mèdica, sense sacrificar els pilars de l’estat de dret ni l’ètica de la professió mèdica.
Espanya, una excepció a Europa: cap altre país democràtic manté registres d’objectors. #SanitatPública Share on X
Loading ...
