En termes històrics, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ha estat, en moltes ocasions, més part del problema que de la solució a Espanya. L’única excepció significativa va ser el llarg mandat de Felipe González, tant al govern com a l’oposició democràtica. Durant aquest període, el PSOE es va convertir en un actor clau de la Transició espanyola, va contribuir a la construcció de l’estat del benestar, va consolidar la incorporació d’Espanya a la Unió Europea i va fonamentar la seva participació en l’Aliança Atlàntica.
No obstant això, aquesta etapa excepcional difereix profundament de la trajectòria històrica del PSOE. En aquell moment, el partit va adoptar una forma de governar que no demonitzava l’adversari polític, sinó que considerava l’alternança en el poder com un acte normal en democràcia, tal com passa a Europa. Aquesta actitud contrasta radicalment amb el PSOE actual, el lideratge del qual nega la legitimitat democràtica a l’adversari i se centra a retenir el poder a qualsevol preu.
El pes de la influència alemanya
L’èxit del PSOE sota González no es pot entendre sense l’ajuda decisiva de la socialdemocràcia alemanya i els poderosos sindicats alemanys, que van transformar un petit grup de militants en una alternativa de govern viable. Sense aquesta influència, el PSOE hauria continuat sent una força política marginal, fragmentada i en competició amb altres partits socialistes regionals, com el PSC a Catalunya. A les primeres eleccions democràtiques, aquesta intervenció va ser clau per evitar el sorpasso del Partit Comunista Espanyol, un fenomen que també es va repetir a Portugal, on van aconseguir frenar el Partit Comunista liderat per Álvaro Cunhal, amb diferència el més fort en l’oposició clandestina al règim.
La prioritat de la socialdemocràcia alemanya era impedir que els partits comunistes accedissin al poder a Europa occidental. Per aquesta raó, el PSOE mai va considerar pactar amb el Partit Comunista Espanyol, en consonància, a més, amb la tradició anticomunista del socialisme a l’exili, marcada per la seva experiència durant la Segona República.
La Segona República i la deriva bolxevic
El PSOE va contribuir decisivament a portar la Segona República, però el seu suport estava lluny de ser majoritari. La República va néixer després d’unes eleccions municipals en què les forces republicanes van guanyar a les grans ciutats, però van perdre en el còmput global. Malgrat això, la debilitat de les forces monàrquiques i del mateix rei va permetre el canvi de règim. Al govern constituent, els socialistes, juntament amb Azaña, van impulsar una Constitució que buscava ajustar comptes amb l’altra meitat del país, fet que va augmentar la polarització.
El lideratge de Largo Caballero va marcar una clara inclinació bolxevic del PSOE, prioritzant la presa i el manteniment del poder per qualsevol mitjà, inclosa la violència. Això va quedar palès en la insurrecció de 1934, que, tot i fracassar a la major part d’Espanya, va ser particularment cruenta a Astúries. A Catalunya, Esquerra Republicana va aprofitar l’intent per declarar l’Estat català en el marc de la federació espanyola.
Aquestes accions van contribuir a la inestabilitat de la República, exacerbant la polarització i la violència, a vegades més intensa que l’exercida per grups com la Falange per la simple raó que eren molt més minoritaris. L’obstinació en la seva orientació anticatòlica i el retard a abordar la qüestió clau de la reforma agrària van ser factors que van contribuir a debilitar els suports, ja de per si limitats, al primer govern republicà, que a més comptava al camp sindical amb la dura competència de la CNT anarquista.
El declivi del lideratge reformista
A l’exili, el PSOE va moderar els seus plantejaments, però va continuar ancorat en posicions, com la república, que haurien dificultat la transició, que fins a la direcció de Felipe González rebutjaven, advocant per la ruptura. Va ser González i la seva generació de dirigents els que van fer possible el canvi. Però ara l’excepció del lideratge de Felipe González i la seva generació ha desaparegut. Figures com Alfonso Guerra i Alfredo Pérez Rubalcaba ja no hi són per raons d’edat o per desaparició física, i només queden excepcions com Emiliano García-Page, la influència del qual està limitada. El PSOE actual està molt lluny d’aquella tradició reformista i pragmàtica que va caracteritzar la transició.
Sota el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, el PSOE ha reprès una visió caïnita de la política, en què la confrontació és la norma i el poder és l’objectiu únic. Aquesta lògica permet justificar qualsevol acció, des d’aliances amb partits independentistes fins a una corrupció estructural com la vista en els ERO d’Andalusia, passant per la utilització dels poders de l’Estat en benefici del partit.
Una altra tradició del PSOE és el pacte amb forces nacionalistes basques i catalanes, una pràctica que, si bé ha contribuït a l’autogovern d’aquestes comunitats, també ha generat inestabilitat. La cessió constant de competències i recursos ha creat un escenari de tensió permanent. El govern de l’Estat, sobretot amb relació al País Basc, fa la sensació que tot es pot cedir a canvi de votacions conjunturals al Congrés.
Un present preocupant
El PSOE actual, centrat en la permanència en el poder a qualsevol preu, ha desmantellat equilibris fonamentals entre els tres poders de l’Estat. La instrumentalització de les institucions i la falta d’una oposició interna real l’allunyen de les tradicions democràtiques d’altres partits socialdemòcrates europeus. Si el context europeu fos menys tolerant, el PSOE ja hauria estat durament qüestionat, com ha passat amb els governs d’Hongria i Polònia. No obstant això, mentre Espanya continuï gaudint d’aquesta complaença, el PSOE continuarà aprofitant-la per consolidar el seu poder a costa de la qualitat democràtica del país.
El PSOE actual, centrat en la permanència en el poder a qualsevol preu, ha desmantellat equilibris fonamentals entre els tres poders de l'Estat Share on X
Loading ...
