El PSOE i el seu paper a l’estabilitat democràtica
La percepció del PSOE de Sánchez com a partit fonamental per a l’estabilitat del sistema democràtic i les institucions polítiques espanyoles és absolutament lògica. Tot i això, no reflecteix la realitat completa de la seva trajectòria històrica. Quan associem el PSOE amb un partit d’Estat responsable, de fet pressuposem que el període en què va governar Felipe González és característic del Partit Socialista. Ara, però, podem constatar que això no és així.
De Rodríguez Zapatero a Pedro Sánchez: Un canvi en la política del PSOE
Aquest enfocament no va ser representatiu del passat històric del PSOE i va deixar de ser-ho a partir de Rodríguez Zapatero, la continuació i l’aprofundiment del qual ha estat duta a terme per Pedro Sánchez. Sánchez ha adoptat deliberadament una concepció i practica una política que difereix significativament de la del seu predecessor, Felipe González. Aquesta nova orientació s’entronca, salvant les distàncies històriques i les diferències de cada època, amb el PSOE dels anys 30 , i més concretament amb l’ala hegemònica liderada per Largo Caballero , que també va ser secretari general de la UGT, convertint-se en un agent polític de primer ordre.
El PSOE dels anys 30: Influències i comparacions
Un llibre recent, Fuego Cruzado, de Fernando Rey i Manuel Álvarez Tardío, estudia en detall el període que comprèn des de la victòria del Front Popular el febrer de 1936 fins a la insurrecció militar i civil del juliol d’aquell mateix any, a l’anomenada primavera republicana. Aquest llibre té la virtut, encara que no sigui el seu objectiu principal, de mostrar com demolidores, conflictives, violentes i antidemocràtiques van ser les actuacions d’una gran part del Partit Socialista, especialment la facció dirigida per Largo Caballero i la UGT.
De fet, tota aquesta part de la història encaixa malament amb el plantejament de la Memòria Democràtica i explica per què se silencia sistemàticament. No obstant, els fets hi són i és bo conèixer-los, ja que ens ajuden a entendre una cosa decisiva: el PSOE en la història d’Espanya no ha estat ni de bon tros el partit que va liderar i va construir Felipe González.
La transformació del PSOE sota Felipe González
Dues raons decisives van contribuir a aquesta gran transformació, ara definitivament liquidada per Sánchez. Primer, el fort lideratge de Felipe González , la formació política del qual no procedia de les files del socialisme històric. El PSOE de la transició es va construir inicialment en oposició al PSOE de Tolosa , fins que aquest, per raons òbvies, va haver de pactar. Felipe González va ser deixeble del catedràtic Jiménez Fernández, un catòlic compromès i exponent de l’ala més demòcrata cristiana de la CEDA durant la República, que també va influir en el sorgiment dels primers nuclis demòcrates cristians a Madrid, aglutinats al voltant de Ruiz-Giménez.
La visió de González era la pròpia de la socialdemocràcia europea i més concretament de l’alemanya. Aquest és el segon factor que va modelar el Partit Socialista, generant una ruptura amb la seva trajectòria històrica. Els socialdemòcrates alemanys van donar suport de manera extraordinària el llavors petit Partit Socialista espanyol, que comptava amb uns quants nuclis a l’interior. Li van aportar ingents recursos econòmics, formació i assessorament; i el mateix van fer els sindicats alemanys amb la UGT. Sense l’SPD, la història a Espanya segurament seria diferent.
Els alemanys actuaven així per afinitat ideològica i perquè un futur membre de la Comunitat Europea, avui Unió Europea, tingués un subjecte polític afí. Però ho feien també per limitar el creixement del Partit Comunista, vist com el gran enemic d’una Alemanya Democràtica dividida i en part controlada per l’URSS. Per aquesta raó, el PSOE de Felipe González no va pensar mai a pactar amb el PCE per aconseguir o mantenir el govern. Estava en la mateixa línia que els socialistes alemanys.
La UGT i el canvi sindical
També la UGT, que pràcticament no era res, es va beneficiar d’aquesta visió germànica i va ser construïda com un mur de contenció davant del predomini de Comissions Obreres, l’única organització sindical que realment tenia pes i importància i que estava, en bona mesura, controlada o influïda pel Partit Comunista.
Cal recordar que, per aconseguir aquest canvi, Felipe González va haver de jugar fort amb el seu propi partit, arribant a retirar-se, encara que per poc temps, de la política per obligar a l’acceptació del seu plantejament congressual d’abandó formal del marxisme, seguint el exemple de la socialdemocràcia alemanya, que encara formava part dels estatuts del PSOE.
El PSOE de Largo Caballero: un partit antisistema
Tot i això, la trajectòria prèvia del partit socialista anava per un altre camí. Largo Caballero s’oposava al PSOE d’Indalecio Prieto, de manera que va vetar que pogués ser president del Govern el 1936. Després de la victòria del Front Popular, l’estratègia del PSOE, guiada pel cavallerisme, va ser la de deixar el govern en mans de l’esquerra republicana, un petit bloc amb feble incidència electoral, encara que encarnés la bandera de la República.
La feblesa d’aquest govern i el desbordament al carrer, produït pel socialisme, el Partit Comunista i la UGT, van influir en el clima de desordre, violència i inseguretat que va regnar a Espanya la llarga primavera del 1936. Durant aquest període, Largo Caballero i els seus intel·lectuals orgànics van clamar per l’ocupació del poder i la dictadura del proletariat.
A la pàgina 434 de Fuego Cruzado es pot llegir un de tants exemples: “L’única solució per superar i encarar la crisi econòmica era el socialisme revolucionari. Entre les mesures concretes que haurien d’impulsar-se, a més de la nacionalització de la banca, les mines, les aigües, els mitjans de transport i la terra, el PSOE de Madrid defensava la supressió de l’Exèrcit i l’armament del poble, la supressió del pressupost del clergat, la confiscació de tots els seus béns i la dissolució de totes les ordres religioses, el reconeixement del dret d’autodeterminació i fins i tot independència de totes les nacionalitats ibèriques, la supressió de la llengua oficial obligatòria de l’Estat, que s’hauria de situar en peus d’igualtat amb totes les llengües de la futura Confederació Ibèrica, i la criminalització efectiva i ràpida dels patrons que incomplissin la legislació social. La manera d’assolir aquest propòsit era “la dictadura legal del proletariat”.
El 5 d’abril, al míting d’unificació de les joventuts socialistes i comunistes celebrat a la plaça de bous de Madrid, Largo Caballero va reiterar que la classe treballadora havia d’apoderar-se del poder polític i marxar cap a la dictadura del proletariat, que era la veritable democràcia, advertint “que si cal ho faríem pacíficament, però que, per circumstàncies especials, saltaríem per sobre dels obstacles”.
La violència i el desordre durant la primavera de 1936
Al llarg de tota aquesta primavera, els enfrontaments violents que van acabar amb morts, especialment amb els falangistes, van ser freqüents. Tot i això, segons les dades del llibre, aquest seria un tema menor, ja que el falangisme era una organització absolutament marginal quant al nombre de seguidors i incidència política.
La gravetat de l’actuació socialista, cosa que realment desequilibrava la vida política, era la sistemàtica apel·lació a vagues sectorials i generals, l’agressió als locals de l’oposició de la CEDA, els assalts a esglésies i als casinos de “dretes” als pobles.
També el Partit Republicà de Lerroux es va veure afectat per aquesta dinàmica d’intimidació i violència que s’estenia a l’establiment de grups de control a les poblacions, l’expulsió de regidors electes i la substitució per comitès municipals, l’agressivitat continuada contra els empresaris de tota mena , i l’ocupació de terres que afectava no només els grans terratinents, sinó també els petits propietaris rurals. No és casualitat que aquests es constituissin, des del primer moment del 18 de juliol, en una de les columnes vertebrals de la insurrecció militar i civil a les terres castellanes.
El paral·lelisme amb la situació actual
Aquest caràcter antisistema del propi sistema que ells havien contribuït a crear, la República, es manifestava a negar qualsevol tipus de concessió i, per tant, a negar l’alternativa a l’oposició, especialment a la CEDA, el primer partit en vots, que a cap cas qüestionava el règim republicà, encara que sí que exercia una dura crítica sobre ell.
Tot això recorda en certa mesura l’estratègia desplegada per Sánchez , encara que amb una diferència fonamental: avui dia, la violència s’exerceix a través del control de la informació i de l’opinió, de la conversió de l’Estat de dret en un estat de lleis, d’una dictadura de la majoria, i de la submissió.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.