Com dissortadament ja ve sent habitual, el debat al Senat entre el president del govern i el cap de l’oposició no només no va aportar cap mena de solució, sinó que els diagnòstics van ser esbiaixats o febles. Se li pot perdonar en part a Núñez Feijóo perquè només va tenir 15 minuts d’intervenció més una breu rèplica, però esdevé imperdonable en el cas de Sánchez que va esmerçar més de 2 hores per fer un diagnòstic del país.
En tot el debat va mancar una dada fonamental, clara i concreta, que es pot resumir en un concepte i que s’expressa en xifres de l’Eurostat. Entre el 2017 i el 2021 Espanya és el país que obté pitjors resultats de la UE, de tal manera que veu decréixer la seva riquesa per habitant, el PIB real descomptada la inflació. Aquest període coincideix exactament amb el temps que Sánchez porta governant.
El PIB espanyol es va reduir entre aquells dos anys en quasi 1.000 euros, de 24.430 a 23.510 euros. És la caiguda més significativa i assenyala que el 2021, abans d’entrar en la nova crisi generada per una inflació disparada, Espanya era més pobra que el 2017. Hi ha altres països que aconsegueixen mals resultats, però a anys llum de l’espanyol.
Per exemple, Itàlia disminueix el seu PIB per persona en 30 euros i passa de 26.730 euros a 26.700, per cert, que la distància entre Itàlia i Espanya que Zapatero ja va donar com un fet superat, tendeix a augmentar malgrat la inestabilitat i els avatars polítics d’aquest país. Àustria és un altre cas que registra una lleu disminució, en aquest cas de 120 euros, que passa de 36.980 euros a 36.860. Tots els altres incrementen poc o molt la seva situació, com Portugal que, passet a passet, es va acostant a Espanya i ara ja té una riquesa per habitant de 17.920 euros. França va registrar una lleugera millora d’uns 200 euros. Alemanya, un país en una situació difícil, va millorar amb 70 euros. En realitat a tota Europa les millores i els descensos són poc significatius perquè expressen xifres anuals, que en realitat vol dir que la riquesa dels europeus s’ha mantingut pràcticament congelada en aquests quatre últims anys. Només en el cas espanyol la diferència propera al miler d’euros, té significació. En aquesta radiografia hi ha una gran excepció que és Irlanda, que fa un salt endavant extraordinari i passa de 53.400 euros a 70.530. És el líder econòmic de la UE.
Dos aspectes cal subratllar d’aquest escenari. L’estancament de la UE en aquests últims anys i la incapacitat espanyola de recuperar posicions.
Hi ha una segona forma d’observar aquesta riquesa, que és la denominada “ppp“, és a dir, expressar el PIB en termes de paritat de poder adquisitiu, perquè és evident que amb 1 euro no es pot comprar el mateix a Alemanya que a Portugal.
Durant el període d’expansió del franquisme, Espanya es va aproximar molt al valor 100 que expressa la mitjana comunitària d’aquest valor adquisitiu. Després va caure i ha anat fluctuant. Va ser el 2011 quan el país es va tornar a acostar més, assolint 93 punts sobre els 100 de mitjana. Però va ser flor d’un dia i el retrocés es va anar produint. El 2020 havia caigut fins als 86 punts.
Hauríem de mirar molt enrere, els primers anys de la vida de l’euro, per trobar una diferència tan gran amb aquest indicador, que no expressa només el valor de la producció, sinó que ens dona una idea de la prosperitat, del nivell de vida de la població.
El fet cru i pelat és que Espanya rodola pel pendent i que aquest procés s’ha accentuat en els actuals governs Sánchez i aquesta trajectòria de mig termini que segurament té causes més llunyanes en el temps, no va emergir per a res en el debat del Senat, ni forma part de l’anàlisi de l’oposició. És un error terrible, perquè fa que els espanyols, i especialment els catalans, empresaris inclosos, no tinguin consciència clara d’aquest procés lent, però continuu de davallada econòmica, que precisament perquè és específic d’Espanya assenyala que té causes pròpies.
El centre d’estudis Bruegel a Brussel·les, assenyala com una de les raons d’aquesta situació la baixa productivitat de l’economia espanyola. Un problema crònic que fa dècades que dura, i al qual no se li posa solució perquè es continua confiant per sortir del pas en sectors de baix valor afegit, com el de la construcció, i sobretot ara el turisme.
Un segon factor, que no emergeix amb prou força, és el fort creixement de l’ocupació pública, que multiplica per quatre en termes relatius l’avanç del sector privat des de l’època precrisi; en altres, termes s’està pagant gran part de l’ocupació a base dels pressupostos públics.
I a aquest factor se li afegeix un tercer, que és la gran quantitat de persones que no treballen a temps complet. Els indicadors del nombre d’ocupats de contractes i d’afiliació a la Seguretat Social no són representatius del moviment real de treball efectiu que té Espanya i que s’expressa en la quantitat d’hores treballades.
Si en lloc d’examinar la productivitat en brut o del treball, ho fessin mirant la productivitat total dels factors (PTF), el resultat seria més depriment encara.
Aquest és el problema del país, i dissortadament està fora de tota agenda pública.
