El primer informe del Consell Assessor de Salut posa al descobert els 10 punts de la tragèdia

El Consell Assessor de Salut, que té l’encàrrec de replantejar el model sanitari a conseqüència de la crisi provocada per la pandèmia, fa emergir per primera vegada i en un text oficial la tragèdia de les mancances viscudes i els errors comesos. El llenguatge administrativament endolcit no oculta la seva magnitud.

El seu contingut es pot resumir en 10 punts:

1. L’èmfasi de l’informe en la falta de previsió de l’administració en el drama viscut a les residències. Hi ha clarament una responsabilitat negligent de la Generalitat en la forma amb la qual ha abordat aquest problema.
2. La manca de coordinació entre el sistema social i sanitari. Segons l’informe, dues administracions de la Generalitat estan tan poc coordinades que centenars d’avis han patit una insuficiència greu en l’atenció. Sembla mentida que dues instàncies de l’administració que formen part d’una mateixa direcció, que és la Generalitat, puguin viure tan a l’esquena una de l’altra. Hi ha hagut per tant una falla greu en la direcció política dels departaments perquè només de la lectura de les notícies dels diaris, els dos podien conèixer perfectament el problema de les residències de gent gran. També la descurança del president, que és en definitiva l’últim responsable de la direcció comuna, i dels òrgans de coordinació de la Generalitat, com el Consell Tècnic i la Secretaria de Presidència responsable de la coordinació interdepartamental.
3. El resultat és que de les 10.785 persones que han mort a Catalunya de coronavirus, 3.155 ho van fer a residències de gent gran.
4. El resultat de tot plegat és que la Fiscalia està investigant desenes i desenes de centres tant públics com concertats. I aquí cal fer una observació que el Consell Assessor de Salut omet: el que un centre sigui privat no excusa a la Generalitat de garantir el seu bon funcionament, perquè es tracta de concessions administratives establertes d’acord amb un plec de condicions que és missió de la Generalitat vetllar perquè es compleixin.
5. Aquesta fallida es va fer tan evident que en el punt àlgid de la crisi es va produir el traspàs de les competències de les residències del Departament de Serveis socials i Treball al de Sanitat amb una desautorització clara al conseller Homrani Lesfar.
6. L’informe es manifesta crític amb la manca de protecció als professionals i es demana que recullin l’experiència viscuda per a no repetir errors.
7. En concret, es tracta de la bona gestió dels estocs essencials, incloent-hi els respiradors i també la disponibilitat de canals segurs de compra.
8. Precisament la falta de respiradors ha estat un dels punts tràgics de la pandèmia que ha afectat sobretot a la gent més gran de 75 anys donades les consignes de limitació en el seu ús per part d’aquest sector de població en els hospitals. L’informe no aprofundeix en aquesta situació, malgrat que hi ha dades oficials que ho posen en relleu de manera clara. En concret, només l’1,68% dels ingressats als hospitals de més de 70 anys van accedir a l’UCI, xifra que encara es va reduir més, fins al 0,68%, per als més grans de 80 anys (dades fins al 23 d’abril). L’informe que estem considerant es limita a resoldre la qüestió amb l’eufemisme que assenyala la manca de respiradors per als més grans. Clar, el que no es diu és que aquesta manca era conseqüència d’una decisió deliberada.
9. També es manifesta amb gran duresa el Consell Assessor de Salut al referir-se “la inhumanitat que es va cometre en prohibir que es pogués acompanyar a la persona que es moria, condemnada a la solitud al final de la seva vida amb independència de la seva voluntat”. El Consell és molt crític amb aquest fet i demana que no es torni a repetir, i que malgrat les situacions d’emergència s’ha de garantir una mort digna.
10. Per últim, el Consell fa una consideració que crida poderosament l’atenció. Diu que una de les lliçons apreses és que molts professionals amb experiència sobrada han hagut d’enfrontar-se a situacions de mort i de dolor per la qual no han estat formats. Darrere d’aquesta constatació s’amaga un greu problema de la nostra societat que no afecta només als professionals, sinó que és més general i té la gran dificultat per articular la mort i el dolor de tercers. El sentit de la vida s’ha trivialitzat tant que ara es constata que fins i tot en el personal mèdic, quan s’arriba a situacions crítiques com les viscudes, la seva experiència professional li serveix de ben poc.

Hi ha en tot plegat la constatació d’un dèficit d’humanitat que ho ha contaminat tot i que ha afectat sobretot als que eren els més febles en aquesta ocasió: la gent gran oblidada fins a la mort a les residències, negat el seu accés als  respiradors i a l’UCI, molts d’ells han viscut en la més amarga de les solituds els últims moments de la seva vida, i tot això a conseqüència d’una societat que ha estat incapaç de generar l’organització necessària per impedir aquest maltractament amb els que més hauria d’haver respectat.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...