En la seva intervenció telemàtica davant els representants dels diversos grups parlamentaris de la cambra catalana, Torra ha tornat a practicar una ostentació d’irresponsabilitat en presentar un escenari alarmista de la situació. El pitjor de tot no és el que ha dit, sinó que la pràctica del seu Govern no guarda, per desgràcia, relació amb les previsions que formula.
Torra va presentar un escenari en què el pic a Catalunya seria el 28 d’abril amb 121.734 casos i prop de 13.000 morts. Unes xifres terribles, proporcionals a les de l’escenari italià. Aquesta prospectiva li va servir, una vegada més, per atacar el govern de Sánchez i reclamar el confinament total. També va presentar un altre escenari que, sent greu, ho seria en un greu menor.
En aquesta altra projecció, el pic arribaria el 16 d’abril amb 70.891 casos i 7.600 morts. Com es pot constatar, la desviació entre l’un i l’altre és molt gran, sobretot pel que fa a les defuncions.
La situació actual és de 9.937 casos positius i 513 morts. El desenvolupament de la malaltia i la seva letalitat entre el 25 de març i els dos diferents pics serien brutals, ja que, en 20 dies, si ens cenyim al primer pic, multiplicaria per 7 el nombre de contagiats, i gairebé per 15 el nombre de morts. Si apliquem una relació de letalitat entre les últimes dades i els dos escenaris de Torra, podrem constatar una relació que forçosament hauria de convidar a la prudència al mateix president.
A l’escenari actual hi ha 1 mort per 19,3 casos. En la hipòtesi del primer pic del 16 d’abril, la xifra ha empitjorat notablement perquè hi ha un mort per 9,3 casos. I aquesta relació és la mateixa que la previsió manté per al 28 d’abril. Es tracta, per tant, d’una imputació teòrica, com mostra el seu caràcter de constant. Però d’aquesta modificació entre l’escenari real i els dos previstos, que coincideixen en un augment terrible de la letalitat, s’infereix que els tècnics que han portat a terme el treball consideren que la situació sanitària de Catalunya, sobretot pel que fa a l’atenció als malalts més greus i crítics, empitjorarà sensiblement.
És un signe clar del desbordament del sistema sanitari, i d’una afectació creixent amb efectes mortals de les persones de més edat, bé per insuficient atenció, bé pel tràgic cribratge que es realitza en els hospitals, que concentra els recursos de les UCI en les persones que aparentment tenen més condicions de sobreviure, i que tendeixen a ser els de menor edat, a més dels que presenten patologies singularment greus.
Torra utilitza el terror com a argument per avalar el seu projecte de confinament total. Però en el seu afany destructor s’oblida de les conseqüències de les dades que presenta, i que assenyalen la greu imprevisió del Govern de la Generalitat, perquè és ell qui té la responsabilitat de preveure i actuar sobretot per evitar morts en primer terme, a més de contagis. Torra ha d’explicar quina és la responsabilitat del govern en el pas de les xifres de 19 a 9 contagiats per mort. Aquesta és una clau de la qüestió.
El problema de fons és que les mesures per crear més places hospitalàries, sobretot referides a les que han d’atendre els malalts més greus, i noves unitats d’UCI, s’han pres tard i malament. Quan es disposen d’aquelles previsions, el més decisiu seria haver adoptat un pla de contingència per a la creació d’hospitals de campanya, adaptats a les necessitats de salvar vides de les persones que es troben en estat crític, i de sol·licitar tota l’ajuda que se’ns pugui prestar perquè això sigui possible, en lloc d’embarcar-se en una guerra que té com a finalitat criminalitzar el govern Sánchez.
En realitat, el discurs de Torra està dirigit a l’estratègia que utilitzarà l’independentisme per transformar l’epidèmia en un argument a favor seu: dit de forma crua, és donar arguments al que es cou a la xarxa digital sota l’eslògan “Espanya ens mata”. Quan la política recuperi una mica el pols perdut a causa del coronavirus, l’independentisme aixecarà aquesta bandera. La greu acusació tindrà, a més, un altre avantatge per a qui se la cregui, que és la de dissimular el desastre de la gestió de l’epidèmia per part de la Generalitat de Catalunya.
Cal recordar que, si bé l’estat d’alarma determina que l’última autoritat en relació amb els governs autonòmics rau en els ministres concernits de Madrid, això només opera en circumstàncies específiques en què s’ha d’imposar una autoritat central, però que en cap cas altera la jerarquia, la responsabilitat, la direcció, en definitiva, de les autoritats autonòmiques d’acord amb les seves competències. És el Govern de Catalunya el que pren mesures i és ell qui, si no disposa de suficients mitjans, reclama ajudes. Per contra, Torra el que fa és plantejar un objectiu de màxims i indeterminat, que ni tan sols compta amb el consens de la comunitat científica, com és el confinament total, i a partir d’aquí es considera net de tota responsabilitat i jutge de tots els altres.
Aquesta idea del confinament total només ha estat aplicada a la Xina a la província que va ser el focus de l’epidèmia. Cap altre país l’ha dut a terme, ni tan sols Itàlia en les actuals condicions. La dificultat de la seva aplicació rau en els dubtes sobre el benefici marginal que generaria en la reducció del contagi, considerant la gran reducció d’activitat que ja s’ha experimentat, com assenyalen les xifres de disminució de trànsit per carretera, ferrocarril i avió. D’altra banda, Torra ha evitat sempre acuradament concretar què és el que falta per confinar, i és que aquesta decisió és molt complexa per les interrelacions que tenen determinades activitats. Dir que cal cessar tota activitat que no guardi relació amb la salut i l’alimentació és en realitat dir poc, perquè per tal que aquestes dues funcionin bé cal que hi hagi una sèrie ramificada ben definida de serveis i produccions. Aquesta és la clau. Com ho és que sense un substrat bàsic, la ràpida recuperació al 2021 del previsible enfonsament del PIB, aquest any serà impossible.
L’important era i és la identificació dels contagiats, anar en lloc d’esperar a la seva manifestació, i això requeria l’ús massiu de proves ràpides de contagi en què Catalunya va circularment per darrere d’altres comunitats, així com la pràctica de deteccions en llocs massius a través de la presa de temperatura làser, com una mesura més primària però fàcil d’aplicar massivament. L’altra gran qüestió era evitar els grans focus, que en el nostre cas s’han concentrat a les residències de gent gran. Molt podia fer la Generalitat, tot i ser la seva responsabilitat, i molt poc ha fet. Finalment, concentrar l’actuació en la capacitat d’atenció als malalts més greus, i buscar i reclamar els mitjans necessaris per ampliar el nombre d’UCI. Com que la Generalitat ha actuat tard i malament, quan l’inici dels nous reforços arribi massivament, el pic de la crisi ja s’haurà assolit.
El resultat ho estem pagant els catalans en la nostra pròpia carn. És el cost de tenir uns irresponsables als que el bé comú no els importa res i que tot el sacrifiquen a l’altar de la seva estratègia independentista que necessita de l’incendi dels sentiments perquè se sap que no té sortida.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
El resultat l'estem pagant els catalans en la nostra pròpia carn Share on X
1 comentari. Leave new
Qui escriu aquest article? Amagar-se en la incognita per tractar de piroman al MHP de la Generalitat és una vergonya aliena. Poltitzar la situación actual també em sembla molt miserable, estan o no d’acord amb les mesures preses.