El dimecres passat la Comissió Europea va aprovar els textos legislatius dirigits a aconseguir una severa reducció de les emissions de CO2. Aquesta és la part positiva de la història. Però, un cop acordada, el seu contingut i les conseqüències alarmen en molts sectors de la societat europea i fins i tot a part de la mateixa Comissió. El fet que el 2035 deixin de circular vehicles amb motors de combustió i que s’estenguin els drets de CO2 a partir de molt aviat al transport i a l’habitatge, tindrà múltiples conseqüències en l’àmbit econòmic, que són assumides per la mateixa Comissió, perquè castigaran, si no s’hi posa remei, a les persones de menors ingressos, a aquells que no puguin repercutir els costos sobre els preus finals, i al món rural davant l’urbà. Però és que, a més ,el mal per a determinats sectors pot estendre’s a una bona part de la classe mitjana. Per aquesta raó, la Comissió ha establert un fons social de 72.000 milions d’euros que, per la seva magnitud, ja es veu que és obertament insuficient.
Estaríem davant d’un segle traumàtic que hauria començat amb la globalització, castigant la classe treballadora i part de la classe mitjana europea, com ho mostra la corba de l’elefant de Branco Milanovic, hauria continuat amb la gran contracció del 2008, que s’ha estès quasi durant una dècada, hauria tingut un xoc traumàtic amb la coronacrisi del 2020, de la qual encara no ens hem recuperat, i entraríem en un període de costos d’energia molt cars, si les previsions no s’alteren, que prolongaria el patiment econòmic en bona part de la societat. Més, quan hi ha una clara desigualtat en l’emissió de CO2.
Segons Oxfam, amb dades publicades a finals del 2020, el 10% de les persones més riques de la Unió Europea generen el 27% de les emissions, i a més han augmentat un 3% des del 1990. A l’altra banda, el 50% de la població amb menor renda, és a dir, la classe mitjana mitja cap avall, són responsables d’emetre el 27% i en el mateix període de temps han reduït en una quarta part el volum d’aquelles emissions.
Cosa que pot passar per anticipat en el cas d’Espanya, amb la conflictiva pujada de la fractura de la llum, que té en una de les seves causes principals l’augment dels costos de compensació per les emissions de CO2. És clar que la UE compensarà, però ja hem dit que a hores d’ara la xifra és petita i que a més està viciada en origen, perquè una de les fonts de finançament de la mateixa UE és l’IVA, i aquest tipus d’impost és per definició socialment injust perquè té una més gran repercussió com menor és la renda de les persones. A Espanya, en els nivells més baixos d’ingressos, l’IVA arriba a representar fins al 14%, mentre que en els més alts se situa en l’ordre del 4%. Per tant, el mecanisme que finança la UE i que genera diners pels fons socials compensatoris, al mateix temps, és un detractor de les rendes inferiors.
I és que segurament no es pot fer una transformació energètica que equival a una revolució sense atendre a altres aspectes, com hauria de ser una revolució fiscal.
No és aquest l’únic problema. La Confederació Europea de Sindicats considera que l’extensió del mercat de les emissions al transport i als edificis alimentarà un xoc social a tota Europa semblant al de les armilles grogues, sense aconseguir gairebé una major eficiència ambiental. Seria qüestió d’aprofundir en aquest tipus d’afirmacions. La nostra societat, cada vegada més complexa, tendeix a fer lleis en les quals el legislador avalua de manera molt deficient els impactes reals, les seves conseqüències; és més, la immensa majoria de diputats amb lleis d’una certa complexitat, com és aquest cas, desconeixen el que estan aprovant.
Dues qüestions com a mínim és necessari debatre i clarificar. Una és evident: situar amb major precisió i fer públiques les conseqüències socials que tindrà la transformació energètica. L’altra, verificar fins a quin punt l’afirmació de la Confederació sobre l’escàs impacte de la mesura té fonaments o és una volada de coloms.
Hi ha altres elements problemàtics gens menors. Un d’ells és que els vehicles elèctrics tenen molts menys components que els de motor de combustió, i el resultat és que necessiten molta menys mà d’obra. Per tant, un impacte clar, però no volgut, serà que s’incrementarà l’atur procedent d’un sector que és tractor de l’economia europea i molt important de l’espanyola i catalana. Aquests efectes també s’han de posar sobre la taula.
D’altra banda la Comissió espera poder gravar les importacions de productes procedents de la Xina i d’EUA que generin més CO2, perquè sinó s’estaria afavorint una competència desigual. El problema és que sembla de moment difícil que Pequín i en bona part Washington s’avinguin a aquesta condició, sobretot amb un calendari tan rigorós com el que ha establert la UE. Caldrà veure si la Comissió és capaç de suportar totes aquestes pressions.
Finalment, i no per això menys important, és evident que aquestes barreres aranzelàries al CO2 poden representar un greu problema pels països menys desenvolupats, amb economies que encara tenen en termes relatius un fort impacte d’emissions.
No es pot fer una transformació energètica que equival a una revolució sense atendre altres aspectes, com hauria de ser una revolució fiscal Share on X
Loading ...
