Fa un temps vaig estar en un cantó suís de parla italiana, al sud del país, enclavat entre muntanyes i paisatges espectaculars. Allà em van explicar una cosa que, en un primer moment, em va deixar bocabadat: tenia moltíssims menys habitants que empreses registrades.
Com és possible que hi hagi tantes empreses a un lloc tan petit? La resposta és senzilla: els impostos.
L’imant fiscal suís
En diversos cantons suïssos, l’impost de societats ronda el 7%, molt per sota del 25% que es paga, per exemple, a Espanya. Aquesta diferència converteix el cantó en un imant per a empreses de tot Europa i del món que busquen reduir la factura fiscal.
Moltes d’aquestes 30.000 empreses no tenen ni oficines reals ni treballadors en aquests cantons. Són el que s’anomena “empreses bústia”: societats registrades allà únicament per beneficiar-se de la baixa tributació. La seu és, moltes vegades, un despatx d’advocats o una gestoria on reben el correu i gestionen papers.
No és il·legal. És competència fiscal. Suïssa, gràcies al sistema federal, permet que cada cantó fixi els seus propis tipus impositius. I cantons com Ticino o Zug han sabut convertir aquesta autonomia en una autèntica estratègia econòmica.
Paradís fiscal?
La paraula “paradís fiscal” té mala fama. Però Suïssa juga en una categoria intermèdia: és un refugi fiscal “light”. Compleix acords internacionals de transparència, però continua oferint:
- Baixos impostos de societats.
- Seguretat jurídica i política.
- Tradició de discreció financera.
Això ha atret tant multinacionals com petites i mitjanes empreses que busquen pagar menys impostos legalment.
El dilema europeu
Mentrestant, països com Espanya mantenen tipus més alts per sostenir la despesa social: pensions, sanitat, educació… Això genera una tensió constant:
- Si puges impostos, mantens els serveis públics, però espantes empreses.
- Si els baixes massa, atraus negocis… però perds ingressos per pagar l’Estat del benestar.
La Unió Europea i l’OCDE estan intentant posar límit a aquesta competència fiscal, imposant un impost mínim global del 15% per a multinacionals. Però fins i tot amb aquestes normes, molts llocs continuaran sent atractius per a milers d’empreses, sobretot petites, per la seva estabilitat i tipus baixos.
Entre muntanyes i seus fiscals
Ticino i altres cantons, amb les seves muntanyes i llacs, sembla un lloc tranquil i gairebé aïllat. Però, gràcies a la seva política fiscal, ha esdevingut un petit gegant econòmic.
I mentre a Espanya parlem de pujar o baixar impostos, o de com sostenir les pensions i els serveis públics, la realitat és que el món ha esdevingut una competició de territoris que ofereixen avantatges fiscals. I, en aquest joc, cantons suïssos fa anys que juguen molt bé les seves cartes.
L’experiència de Suïssa ensenya una cosa clara: les empreses busquen respirar fiscalment. No es tracta de convertir-nos en paradisos fiscals, però sí de mantenir una pressió impositiva assenyada, que permeti atraure inversions i generar ocupació.
A Espanya, comunitats com Madrid han optat per no apujar impostos i per bonificar parcialment tributs com a Successions o Patrimoni. Això l’ha convertit en un pol econòmic que atrau empreses i professionals, mentre que altres comunitats autònomes, amb impostos més alts, perden dinamisme i veuen marxar capital humà i empresarial.
Moraleja: De vegades, pujar impostos no sempre significa recaptar més. I en un món globalitzat, on les empreses es poden moure amb un clic, potser convingui assemblar-nos més a Madrid que a territoris que creuen que la solució només està a pujar impostos. Certs cantons suïssos són el recordatori que la fiscalitat importa… i molt.
A Espanya, comunitats com Madrid han optat per no apujar impostos i per bonificar parcialment tributs com a Successions o Patrimoni Share on X
