El perill no ve de Moscou, ve d’un continent jove, pobre i abandonat

Europa viu instal·lada en una obsessió: el fantasma d’un atac rus. És la nova litúrgia política del continent, repetida des de  Brussel·les a Berlín com una homilia civil. Però aquesta por, amplificada per governs i comissaris que necessiten legitimar una escalada militar sense precedents, no té cap fonament sòlid.

Una Rússia incapaç de doblegar un dels països menys desenvolupats d’Europa —Ucraïna, sustentada per l’ajuda occidental— difícilment pot imaginar-se conquerint la UE i desenvolupant una guerra amb una economia de la dimensió de la italiana, que és l’equivalent del PIB rus. Si Moscou s’ofega per ocupar una petita franja ucraïnesa al preu de desenes de milers de morts, quina credibilitat té la idea que pugui envair el continent?

Així i tot, l’obsessió persisteix. L’últim episodi ve del nou comissari europeu de Defensa, Andrius Kubilius —alt càrrec creat expressament per la Comissió—, que ha alertat que Rússia podria atacar aeroports espanyols amb drons i enfonsar el turisme. A partir d’aquesta mena de conjectura gairebé apocalíptica, Brussel·les ja treballa per portar la despesa militar fins al 5% del PIB, una xifra que recorda més les economies de guerra del segle XX que no pas la Unió Europea del segle XXI.

I mentrestant, el continent gira l’esquena a la seva autèntica frontera vulnerable: el sud.

El Sahel, la tempesta perfecta

A la franja del Sahel —on viuen prop de 400 milions de persones—, el desastre ja no és una hipòtesi: és un present permanent. Narcos locals, xarxes de tràfic i dues grans branques de la Jihad (Estat Islàmic i Al-Qaeda) es disputen territoris, recursos i poblacions civils atrapades en una espiral de violència. Els països que havien mantingut lligams històrics amb Europa —especialment amb França— han expulsat la presència occidental del seu territori. La “francofonia africana” ha estat liquidada d’una puntada al cul.

Europa ha fugit, i el continent africà queda en mans de milícies, règims militars i influències russes i turques. El buit és tan gran com irresponsable. I encara més perillós perquè el Sahel és el vestíbul del Mediterrani. Líbia, estat fallit des de la fi de Gaddafi, és avui la porta giratòria de les rutes migratòries i dels grups jihadistes que s’estenen com taques d’oli.

La bomba demogràfica i econòmica que Europa no vol veure

Mentre Europa envellida continua discutint sobre pressupostos militars, la pobresa extrema s’estén a un ritme alarmant a l’Àfrica subsahariana. Les dades de World in Data són contundents:

• 2030: de 793 milions de persones en situació de pobresa extrema al món, 604 milions seran africanes.
• 2040: de 932 milions de persones en situació de pobresa extrema, 726 milions viuran en aquesta mateixa regió.

Cal recordar que pobresa extrema no és pobresa relativa: significa sobreviure amb menys de 3 dòlars al dia.

I, sobretot, significa joventut. La immensa majoria d’aquestes poblacions són menors de 35 anys: milions de joves sense futur immediat, empesos a dues opcions extremes i previsibles en qualsevol història humana: la migració massiva o la revolta.

Europa, que en la mateixa franja temporal haurà perdut població i serà més vella que mai, es trobarà al davant un continent immens, jove i desesperadament pobre. Un continent connectat per xarxes jihadistes i milícies que ja operen al Sahel i al Mediterrani.

I, malgrat tot, a Brussel·les miren cap a Rússia.

La ceguesa europea

La presidenta Ursula von der Leyen i la Comissió han adoptat una política exterior i de seguretat que sembla dictada per la geopolítica emocional, no per la racionalitat estratègica. S’escolta més el temor històric dels països de l’Est que no pas l’anàlisi rigorosa dels riscos reals. S’invoca Rússia mentre es desatén el gran vector de desestabilització que ja toca les nostres costes.

Europa, que es vanta de ser un actor global, ignora la realitat immediata: la seva rereguarda és fràgil, desprotegida i exposada a l’impacte de 700 milions de futurs pobres extrems. El problema no està lluny, ni és abstracte: és demogràfic, econòmic, militar i migratori. I no hi ha mur prou alt per contenir el que vindrà.

Una política europea sensata invertiria en desenvolupament, estabilització i diplomàcia al Sahel i a l’Àfrica subsahariana. No com a exercici de caritat, sinó com a estricta política de seguretat continental. Però la Unió, encegada per pors fictícies, s’entesta a reforçar el flanc oriental mentre abandona el flanc meridional.

Resultat: Europa es prepara per a la guerra equivocada. I ignora la tempesta real.

 Loading ...