Hi ha moments, instants en la vida que hom sap que recordarà sempre. Recentment, he pogut viure’n un, el naixement del meu primer fill.
És sorprenent percebre que el primer so que escolten els pares del fill és el seu plor desconsolat en sortir de la mare. Certament, no és la forma més romàntica d’emergir en el món, però sí la millor per anticipar als progenitors el que vindrà: canvi de bolquers cada dos per tres, pensar que hi ha hagut un miracle quan dorm tres hores seguides o el curset accelerat en psicologia per a entendre el motiu pel qual aquest cop la criatura plora desconsoladament.
Però deixant de banda aquestes “petites” incomoditats i tornant als moments memorables de la vida, puc confirmar en primera persona que el naixement d’una criatura és senzillament extraordinari.
Poder conèixer i conviure amb un ésser que traspua per tot arreu tendresa. Les seves manetes i peuets, les seves cares o la inconfusible olor de nadó. I en l’origen de tot ell, els pares només hem hagut de posar la llavor inicial i deixar fer el cicle natural. Una bona mostra de la perfecció i intel·ligència en què treballa la Naturalesa, davant la qual l’home només pot tenir una actitud d’humilitat i contemplació, quedant tot progrés humà com una simple ombra.
I de tot plegat que he après?
Que cal aplaudir molt més fort als pares, a tots els pares. No recordo una època de la meva vida que hagi estat tan ocupat ni hagi dormit tan poc com aquesta.
Efectivament, la família és un tresor on governa l’amor incondicional, ja que qualsevol altre capità provocaria ràpidament la fallida de la família.
Com el foc o l’aigua estic hores observant a la meva filla i, redescobrint juntament amb ella, el món immens i desconegut que s’obre davant el seu petit ser. Sempre disposat a tornar a servir-la cada dia, hora o instant sense esperar res a canvi.
Finalment, només puc agrair poder ser pare d’una meravellosa criatura que amb orgull puc dir que és filla meva.
