La socialdemocràcia en la cultura política i mediàtica del país ha estat mitificada fins a l’extrem que se li atribueix el protagonisme fonamental en l’èxit de l’Europa greument malmesa que surt de la II Guerra Mundial. S’atribueix els bons resultats, el model socialdemòcrata, que donaria lloc al període europeu dels “30 gloriosos anys”, que va de 1945 al 1973, quan fineix amb la primera gran crisi de l’energia provocada per l’extraordinari augment del preu del petroli.
Però, per què és un mite aquesta descripció?
Doncs perquè en aquest període la socialdemocràcia va ser en tot cas un acompanyant, i sense continuïtat, de la governació dels estats europeus que anaven configurant la nova Europa. Perquè, recordem que és en aquest període quan junt amb l’expansió econòmica neix el que avui coneixem com a Unió Europea. El 1951 es crea la Comissió Europea del Carbó i l’Acer (CECA), la primera organització supranacional europea amb França, Itàlia, Benelux i Alemanya occidental. El 1957 se signa el tractat fundacional, el de Roma, que estableix la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i el 1965 es fusionen les tres comunitats existents, la CECA, la CEE i l’Euratom, en un sol conjunt d’institucions que dona lloc a les comunitats europees.
En paral·lel els partits que governen aquells estats fundadors són, repassem-los:
França
Començant per França, el gaullisme, amb el partit fundat per al general Charles de Gaulle, la Unió per a la Nova República (UNR), que després es va transformar en UDR (Unió dels Demòcrates per la República). La major part dels “30 gloriosos” corresponen a l’hegemonia d’aquest partit, que és el fonament de l’actual república. Els anys previs, del 1945 al 1958, quarta república, els governs són molt inestables i configuren coalicions de centredreta i centreesquerra amb el Partit Comunista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera, el Moviment Republicà Popular, que era el partit democratacristià de França, i el Partit Radical.
Alemanya
A Alemanya l’hegemonia política d’aquest període correspon bàsicament a la democràcia cristiana que governa amb socis menors de coalició des de 1949 fins al 1969. El CDU/CSU ho fa primer amb el canceller Adenauer que va liderar la reconstrucció econòmica i la reintegració europea, i després amb el canceller Kiesinger. El 1969 canvia aquest domini, guanya les eleccions Willy Brandt, el líder de la socialdemocràcia que fa coalició amb els liberals.
Per tant, és evident que en el cas alemany qui estructura el país i la construcció europea és la democràcia cristiana amb 20 anys ininterromputs de govern i és també aquesta la que configuraria el model capitalista europeu tan diferent de l’anglosaxó i del nòrdic, amb l’anomenada economia social de mercat.
Itàlia
El tercer gran país és Itàlia, on el predomini de la democràcia cristiana al llarg de tot el període és absolut. Governa sempre en coalicions amb partits menors, davant l’alternativa del govern que és sempre el gran Partit Comunista Italià. A Itàlia a més els socialistes sempre va tenir una feble presència per la importància del PCI i perquè el socialisme, malgrat ser minoritari, a més estava dividit en dos partits, el que portava aquest nom i el que s’etiquetava com a partit socialdemòcrata.
Holanda
A Holanda sempre es governa en forma de coalicions donada l’abundància de partits polítics amb representació parlamentària. Entre 1945 i 1947 va governar el Partit del Treball, que podríem considerar l’equivalent a la socialdemocràcia, però ja el 1947 va ser substituït pel Partit Popular Catòlic que amb coalició va governar fins al 1958, mentre que el Partit del Treball estava a l’oposició. En aquest cas, també en el període clau de l’expansió europea i de la formació de la seva unitat, qui va governar als Països Baixos era la democràcia Cristiana.
El 1958 va tornar al govern el partit socialdemòcrata, però sempre en coalició amb el partit catòlic. Però aquesta aliança va durar poc i ja al mateix any va ser el líder del catolicisme popular el que es va fer càrrec de la coalició que van dirigir fins a 1967. En aquest any canvia el signe i d’un govern de centreesquerra es passa un de centredreta, sempre dirigit pel Partit Popular Catòlic. I el 1971 es torna a produir una nova coalició liderada pel PPC i ara amb aliança amb l’esquerra.
La radiografia és clara: l’eix de la política holandesa ha estat el PPC, mentre que la socialdemocràcia o bé ha compartit coalició o bé ha estat a l’oposició, però excepte en anys comptats, molt comptats, no ha dirigit el país en aquests “30 gloriosos”.
Bèlgica
A Bèlgica el primer govern de la postguerra va ser presidit pel líder del partit socialista en coalició amb el partit socialcristià i el partit liberal. Fou entre 1945 i 1947. Entre aquest últim any i el 1950, el primer ministre va ser el socialcristià Henry Spaak, un home clau en la formació de la unitat europea. El 1954 el partit socialista guanyà les eleccions i formà govern en solitari, però el 1958 torna a guanyar l’opció socialcristiana i inicia diversos governs de coalició fins al 1973. En aquest cas, és també clar que l’èxit de l’arquitectura interior i europea es fa entorn de la política demòcrata cristiana.
Regne Unit
Finalment, el Regne Unit, que no es va incorporar pel veto de De Gaulle a la primera fase de la unitat europea, té un sistema electoral majoritari que fa innecessàries les coalicions i on no existeix el partit democratacristià, sinó un partit conservador de llarga tradició. En aquest país el 1945 i fins al 1951 es forma un govern laborista que va derrotar l’opció de Churchill, malgrat que aquest era el guanyador de la guerra contra l’Alemanya nazi. Però Churchill torna al poder del 1951 fins al 1955 que és substituït per un altre líder conservador que guanya les eleccions del 1957 fins al 1964, quan triomfa el partit laborista de Harold Wilson, però que el 1970 torna a ser derrotat pels conservadors. En total del període del 1945 fins al 1973, només 10 anys són de govern socialdemòcrata. El balanç és clar.
No és la socialdemocràcia la que fa la gran recuperació europea des de les polítiques governamentals ni constitueix els acords i l’arquitectura que fan possible la unitat europea. Hi col·laboren, hi contribueixen bé des del govern com a aliats, bé des de l’oposició i des del diàleg. Però qui construeix l’Europa de la qual avui encara vivim de les seves rendes, l’Europa que s’expressa amb la idea dels “30 gloriosos anys” és la democràcia cristiana amb les seves diverses denominacions.
Per això d’aquí que la idea que la prosperitat d’Europa surt del model socialdemòcrata és realment un mite.
Qui construeix l'Europa de la qual avui encara vivim de les seves rendes, l'Europa que s'expressa amb la idea dels 30 gloriosos anys és la democràcia cristiana amb les seves diverses denominacions Share on X
Loading ...
