Les declaracions dels inculpats per presumptes delictes de rebel·lió, malversació i desobediència va per a llarg. Però un cop finalitzades les seves declaracions, dos grans interrogants planen sobre l’afer, a cavall entre la política i la justícia.
Un és que vistes les intervencions i demostracions dels fiscals, no apareixen els fets que puguin avalar una rebel·lió tal com està tipificada en el Codi Penal espanyol. Alhora, si segons els protagonistes, no va haver-hi ni proclamació, ni declaració d’independència, si només es va llegir el pròleg, que com a tal no té cap mena d’eficàcia jurídica, i no es va publicar res al Diari Oficial de la Generalitat (DOG), aleshores en què va consistir l’acte parlamentari de la independència? Va ser, això sí, profusament tractat per TV·3 i va merèixer l’atenció internacional en uns termes mai vistos. Però tot va ser pura fanfàrria. No varen fer res, no va haver-hi res. Essent així com es pot justificar tots els discursos previs, tot el relat posterior, tota la pretesa república catalana?
És aquesta qüestió que posa en relleu el greu error en haver judicialitzat el tema a base d’acusacions molt greus. Rajoy i el PP varen transformar una comèdia en drama, insuflant de raons l’independentisme. Ara es veuria en serioses dificultats per justificar el que va fer i dir, però ara queden sepultades pel dramatisme del judici.
I no es tracta tan sols que els inculpats vulguin alleugerir les seves declaracions. És que tenen raó en els fets. No hi va haver res més que un acte polític i cap decisió parlamentària de contingut efectiu. La gran qüestió que el judici hauria de revelar és per què ho varen fer així?. Més ben dit, per què no varen fer el que s’havien compromès, sabent que la conseqüència de la seva comèdia era la intervenció de l’autonomia?
La població catalana, bona part d’ella viu en una gran excitació. La viu l’àmbit independentista, i la viu la reacció inspirada per Ciutadans, ambdues fonamentades en l’inexistent. És difícil trobar en la història de fets polítics una comèdia més dramàtica.
La realitat és que no hi ha grans designis a banda i banda. Uns perquè quan era l’hora el varen defugir, varen fer simplement un paperot, una mala presentació. Els altres, Ciutadans i el PP, perquè veuen en la qüestió catalana un graner de vots a la resta d’Espanya. I aquesta excitació es vol accentuar, uns, mitjançant el judici, i els altres per l’aplicació d’un 155 de llarga durada, sense una base constitucional per fer-ho.
És cert que l’independentisme és un moviment popular, i alhora també ho és que la seva principal força per mantenir-lo fort dia a dia és el control polític del Pressupost de la Generalitat i la seva administració, dels recursos directes e indirectes que això comporta, del potencial mediàtic que atorga, encapçalat per una maquinària potent com TV·3. És aquesta la raó de fons d’una nova aplicació prolongada del 155: desmantellar tot aquest poder, al marge de les seves dificultats legals, però alhora ignorar que aquest fre temporal seria a expenses de fabricar més partidaris de la independència. I és una evidència que, a partir d’una determinada magnitud, el resultat final seria imparable.
La manca de visió d’estat del PP i Cs és innegable. Primer, perquè la solució només pot venir des de Catalunya, però el primer partit, Ciutadans, amb Arrimadas al capdavant, ha estat incapaç d’oferir res a Catalunya al llarg de tota la seva època com a cap de l’oposició. Un resultat ben pobre. En aquests termes, com volen competir amb l’independentisme, per trampós que siguin els seus plantejaments, però que almenys porten il·lusió?
El que cal és una alternativa de govern a Catalunya, la denúncia sistemàtica de l’engany, del no-res, i la crítica, seguida de proposta, al frau institucional amb el seu “no govern” a la Generalitat.
