Publicat a La Vanguardia el 24-10-2022
Paguem pocs impostos? Els estatalistes diuen que sí, perquè es recapta el 36,8% del PIB, pel 40,2% a la Unió Europea. Però això no vol dir que paguem poc, sinó que uns paguen, d’altres s’escaquegen i el disseny fiscal és ple de forats.
Hem d’exigir que la fiscalitat s’abordi des de la prèvia de l’eficiència en la recaptació i en la despesa pública. En cas que no es faci així, el debat està falsejat, perquè la condició necessària perquè un estat sigui just és que sigui eficient en la recaptació i en la despesa, i Espanya és escandalosament lluny de ser-ho.
Els que paguem ho fem en una mesura molt elevada. El màxim per IRPF a Espanya se situa en el 49,1%, deu punts més que a la UE. en societats, el tipus nominal espanyol és del 25% i a la UE del 21,3%. Només en l’IVA estem una mica per sobre; del 21% al 21,5%. A Europa es recapta de mitjana un 9,9% per la via de l’IRPF i a Espanya el 8,8%. Per societats, el 2,45% a Europa pel 2% a Espanya. Només en IVA –un impost regressiu– superem la mitjana europea; 6,9% per 6,3%. Si a Espanya els tipus són més alts en dos dels grans impostos i la recaptació és més baixa, la causa no és que paguem menys que a Europa, sinó la ineficiència de l’Administració.
Per si no n’hi hagués prou, la falca fiscal, el que paguem per IRPF i a la seguretat social, està per sobre de la mitjana de l’OCDE, dedicant-li quatre de cada deu euros del nostre ingrés salarial. Una falca que creix amb el pressupost del 2023, en augmentar la base màxima de cotització de la seguretat social un 8,6%; en realitat un 9,3% pel 0,6% del mecanisme d’equitat intergeneracional.
El conjunt d’impostos sobre la riquesa (immobles, patrimoni, successions i donacions) és del 2,42% en la zona euro, pel 2,68% a Espanya, més que Dinamarca (2,64%) i suècia (1,05%). Només ens superen França, Bèlgica i Grècia. Per arrodonir-ho, el projecte de pressupostos de l’estat estableix un augment de l’impost de la plusvàlua que pot arribar al 50%.
La pressió fiscal s’ha anat incrementant des del 2009, i ara la inflació ens obliga a pagar més guanyant el mateix, ha devaluat en un 20% el valor immobiliari i ha degradat els estalvis i la seva rendibilitat. El mateix beneficiari és l’Estat, que ingressarà, segons Hisenda, 30.000 milions més. Després Sánchez torna només a una part, presentant-ho gairebé com un esforç personal.
Els grans perjudicats de tota aquesta història són el “poble de l’IRPF”, la classe mitjana que paga i no rep, i les rendes inferiors a causa de l’efecte de l’IVA, un impost que serà tant neutral com es vulgui en termes tècnics, però que castiga més els que tenen menys.
A l’altre costat de la balança, la ineficàcia: els set informes de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) indiquen que les administracions públiques malgasten un mínim de 10.086 milions. L’estudi Eficiència de la despesa pública. Mesurament i propostes de millora de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE) assenyala que l’eficiència hauria de créixer un 4% per aconseguir la a mitjana de la UE, i un 14% per arribar a la mitjana de l’OCDE, equivalent a entre 8.000 i 27.751 milions de la despesa no financera del 2023, i tot això quan el salari mitjà del sector públic és un 58% superior al del sector privat, sense risc d’acomiadament. Però l’exuberància en la despesa no desisteix. Segons Fedea, des del 2018 la despesa pública ha crescut 6,6 vegades més que el PIB. Resultat: la llosa pesant del deute que, sobretot, dipositem sobre l’esquena dels nostres joves. Hi ha en això, les pensions, l’atur juvenil (26,6%) i la incapacitat per atenuar la crisi del clima, una ruptura terrible de la solidaritat entre generacions.
És un gran abús, que només es pot reparar a curt termini, deflactant –descomptant la inflació– de l’IRPF amb criteri redistributiu, suprimint de l’impost del patrimoni i anul·lant els increments de la plusvàlua per al 2023. Això i complir la promesa oblidada de Sánchez, d’una reforma del sistema fiscal, ara convertit en un sistema Frankenstein a còpia d’acumular retocs, juntament amb una reforma de l’Administració de l’estat per fer que sigui eficient en la despesa i la recaptació.
Treballem set mesos a l’any per pagar els impostos, i encara no en tenen prou. Senyores i senyors, tot això és un abús. I a Catalunya encara més.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.