En el dia d’ahir destacats responsables del govern català van continuar desqualificant la cerimònia de beatificació de Joan Roig i Diggle. El vicepresident en funcions de president, però sense despatx a la presidència, va encapçalar la crítica a la qual s’hi va afegir de manera abundosa la semidesapareguda consellera de Salut (és un dir), Alba Vergés, i la directora general de Protecció Civil, Isabel Ferrer, que va qualificar “d’escandalosa” l’actuació de l’Església, tot dient que no volia emetre cap judici donat el seu càrrec, en declaracions a TVE (Sant Cugat) aquest passat dilluns dia 9. Pot ser humanament comprensible que persones de sectors molt afectats per la prohibició de la Generalitat aprofitin tota avinentesa per clamar al cel, com van fer alguns actors i actrius, criticant l’acte de la Sagrada Família, però com bé precisava ahir en un article Joaquin Luna a La Vanguardia “els teatres els arruïna la Generalitat, no Omella”.
El més interessant del cas és el tipus d’argument que utilitza l’autoritat catalana. D’una banda assumeix que l’acte es va dur a terme amb totes les mesures que la Generalitat ha establert, fins i tot amb escreix perquè el 30% de l’aforament de la Sagrada Família no són les poc menys de 600 persones que hi havia, sinó 900. Però es queixen que eren massa i que això comportava desplaçaments. Ara parlen de limitar els actes religiosos a 100 persones. La primera qüestió que salta a la vista és per què quan van determinar els aforaments dels locals, a més de fixar una mesura relativa, no van determinar una magnitud absoluta. Home, tan difícil de pensar-ho no és! En tot cas el que sí que demostra és que aquell nivell de reflexió no es dóna entre els qui estableixen les nostres normes de protecció, el que sens dubte ens ha d’inspirar temor i malfiança.
Però és que a més aquest aspecte de les 600 persones i la relació amb els desplaçaments, perquè no poden dir res de la distància física, ni de la mascareta, ni de la qualitat de l’aire que van respirar, també ho haurien d’aplicar per exemple a El Corte Inglés que rep al llarg del dia, tant a Diagonal com a Plaça Catalunya, els dos centres grans, molt més que aquesta xifra. I que se sàpiga ni artistes, ni Generalitat han aixecat la veu. O encara sobta més que s’hagin autoritzat de manera permanent els Encants Vells de la plaça de les Glòries, que concentren molts més desplaçaments, però amb una concentració humana que no guarda les distàncies de seguretat. O el mercat del llibre d’ocasió del mercat de Sant Antoni de cada diumenge on succeeix una cosa semblant, o oratoris musulmans, a Lleida per exemple, que apleguen uns centenars de fidels en espais petits i tancats. Tot això no compta.
Si volen obrir expedients per concentracions de més de 100 persones, malgrat que això no sigui legal perquè no està prohibit fins ara, tenim per on començar molt abans que per la Sagrada Família, perquè en són més i es produeixen cada dia o cada setmana.
El tercer fet sorprenent és que els governants catalans descobrissin l’acte un cop celebrat, malgrat l’abundosa publicitat que l’arxidiòcesi de Barcelona va fer durant setmanes abans, el fet que es van cursar invitacions oficials tant a l’Ajuntament com a la Generalitat i ja per consumar l’al·lucinació, pel fet que assistissin a l’acte que ara estudien sancionar una representació oficial de la Generalitat en la persona del director general de Dret i d’Entitats Jurídiques, Xavier Bernadí, el tinent d’alcalde de Barcelona per la Seguretat, Albert Batlle, que va fer declaracions favorables al bon desenvolupament de l’acte, i el comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós també de l’Ajuntament de Barcelona, Khalid Ghali.
Tot plegat és un desori tan gran que fa pensar que la reacció de la Generalitat ha estat provocada pel temor a la crítica d’un sector del món artístic, que cal precisar, tot i ser important no ha estat ni de lluny majoritari, i fins i tot s’han alçat veus que no compartien aquesta protesta, com la de l’escriptor Eduardo Mendoza. Una segona interpretació és que l’assassinat d’un jove de 19 anys per les patrulles de control de la Catalunya d’aquell temps en les que governava ERC, assenyalen un capítol de la memòria històrica, el de la persecució sistemàtica contra els catòlics cercant el seu extermini literal, que no agrada als governants actuals. Sigui quina sigui la raó, el govern de Catalunya, lapidat pels problemes que neixen de la realitat, faria bé no cercant i obrint nous conflictes que en definitiva ens perjudiquen a tots.
Loading ...
