Per què resulta un fracàs la manera com el govern està utilitzant els fons Next Generation? Per una raó molt senzilla: els efectes en la transformació de l’economia espanyola i en el creixement de la renda per càpita, així com la resolució d’estrangulaments bàsics —productivitat, habitatge, educació—, no funcionen, i a la vista estan els resultats.
I aquesta circumstància contrasta amb un altre gran pla, el Pla d’estabilització, que, malgrat la seva menor envergadura, va transformar la societat de manera positiva.
Aquest pla va significar un canvi radical en la societat espanyola i va fer possible el seu enlairament econòmic, que molts anys després, amb la incorporació, primer a la Comunitat Econòmica Europea (l’actual UE) i després a la moneda única de la Unió Europea, va acabar de consolidar-se.
El pla va néixer d’una necessitat imperiosa i en contra de la voluntat inicial de Franco, que es negava a posar fi al model d’economia autàrquica que regia Espanya des del final de la Guerra Civil i que l’havia dut a la fallida.
Tant era així que, a finals de 1958, les reserves del Banc d’Espanya eren de tan sols 45 milions de dòlars, una quantitat insuficient que no permetia ni tan sols pagar els interessos del deute públic a curt termini, que vencien de manera imminent. A més, calia afrontar importacions per un valor proper als 200 milions de dòlars.
Quan el ministre Navarro Rubio li va exposar de manera contundent aquesta situació—“Espanya es troba en fallida”—, Franco va cedir i va acceptar el pla, que, impulsat per Navarro Rubio i Ullastres, comptava amb el suport tècnic del Fons Monetari Internacional.
Per dur-lo a terme, es disposava d’un suport econòmic que superava els 500 milions de dòlars, dels quals els Estats Units aportaven la meitat mitjançant convenis bilaterals, l’FMI n’aportava 175 milions i els bancs privats nord-americans obrien una línia de crèdit de 71 milions. Aquesta xifra, en termes actualitzats, equivaldria a 80.000 milions d’euros actuals.
Per situar aquestes magnituds en context, val la pena recordar que el PIB d’Espanya en aquell moment rondava els 9.000 milions de dòlars.
Amb aquests recursos degudament planificats, l’economia espanyola va créixer entre 1960 i 1975 a un ritme proper al 7% anual! La Gran Bretanya ho feia al 2,5% i el “miracle alemany” al 3,5%. El PIB d’Espanya es va multiplicar, assolint gairebé els 90.000 milions el 1975, malgrat la crisi del petroli que va impactar l’economia des de 1973. De fet, es va duplicar en la primera dècada.
Però el més important de tot va ser que va créixer la renda per càpita, i el ciutadà corrent, després del període inicial d’ajustos del pla, va poder comprovar en la seva butxaca que les coses anaven molt millor.
Així es va construir una classe mitjana cada cop més àmplia: moltes famílies van poder adquirir un habitatge, generalment mitjançant préstecs hipotecaris, que disposava de cuina de gas butà, frigorífic i televisió—un gran avenç per a l’època. Moltes famílies van començar a gaudir de vacances i es va expandir l’imperi del SEAT 600.
Va ser una quantitat important de diners, però ben aprofitada, perquè va millorar de manera extraordinària les condicions de vida de milions de persones.
La comparació amb el que està passant ara amb els fons Next Generation diu molt poc sobre la capacitat del Govern per transformar la realitat econòmica i social.
Els fons Next Generation EU a Espanya s’articulen a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), conegut com a “España Puede”. Les seves característiques principals són: 163.000 milions d’euros entre 2021 i 2026, dividits en 83.160 milions en transferències no reemborsables i fins a 80.000 milions en préstecs disponibles.
En conjunt, en termes equivalents, aquesta quantitat dobla el que van significar les ajudes del Pla d’Estabilització. I per situar-ho en una altra comparació: si els fons rebuts llavors representaven el 5,5% del PIB de 1959, els fons Next Generation representen l’11,15% del PIB de 2023; el doble.
Es diu aviat: en termes monetaris equivalents, el que rep Sánchez és, en proporció, el doble del que va rebre el Pla d’Estabilització. Els Fons NG funcionen des del 2021, s’acaben en menys de dos anys, i què hem notat els ciutadans? El PIB creix, sí, però la renda per càpita ho fa en una mesura molt menor, de manera que no hi ha convergència amb la renda de la Unió Europea.
El 20% d’aquest creixement està directament induït per l’arribada massiva d’immigrants, que generen molta ocupació, però de baixa productivitat, mentre que l’atur estructural es redueix lentament, i continuem al capdavant d’Europa. Si hi afegim el turisme a l’efecte de la immigració, resulta que més d’una tercera part del creixement del PIB es deu a baixa productivitat.
Si a això sumem que l’impacte directe dels Next Generation és de l’ordre de 2 punts del PIB fins al 2033, segons els càlculs, què queda del creixement endogen no vinculat a aquests factors?
D’altra banda, no resol els problemes estructurals —productivitat, habitatge i educació— que pateix Espanya, ni el model productiu s’està transformant de manera important.
Però el pitjor de tot és que, mentre que el Pla d’Estabilització va convertir la pobresa en classe mitjana, ara la classe mitjana s’empobreix a ulls veients.
I és que les comparacions, a vegades, poden ofendre, però sempre ajuden a aclarir les coses.
Loading ...
