Malgrat tots els peròs que l’oposició nord-americana s’ha afanyat a posar, el informe presentat pel fiscal especial Robert Mueller i resumit pel fiscal general William Barr és taxatiu en el punt clau: no s’han trobat evidències de col·lusió (conspiració) entre Trump ni cap membre del seu equip de campanya i el govern rus.
El president dels Estats Units Donald Trump aconsegueix així una nova victòria sobre l’oposició demòcrata, que l’acusa des de fa dos anys de confabulació amb el govern de Vladimir Putin.
La fiscalia dels Estats Units havia mobilitzat un equip de 19 avocats i 40 agents del FBI per a dur a terme la investigació sobre Trump, que ha durat més de 22 mesos, implicat més de 500 entrevistes amb testimonis i 2.500 requisicions de documents, i hauria costat entorn de 25 milions de dòlars, segons Le Figaro.
Com era d’esperar, nombrosos polítics i mitjans progressistes nord-americans com el New York Times s’han mostrat desitjosos d’examinar el informe complert, que no ha estat publicat.
Entremig de les protestes de l’oposició, que prossegueixen ara pel fet que no s’hagi publicat el informe complert, el Washington Post es permet una exigència curiosa: vol que Trump demani perdó al fiscal general i reconegui que la investigació no s’encarregà per ànsies partidistes.
No ens sorprendrà quan, un cop fet públic, el progressisme nord-americà l’escanegi amb lupa per intentar explotar qualsevol fragment aprofitable contra el republicà.
Per què aquesta ànsia contra la persona de Trump, molt més estrident que l’animadversió contra les seves polítiques? Hauria de cridar l’atenció que el que el domina el panorama polític nord-americà no són ni les seves polítiques internes ni estrangeres, sinó la seva persona.
Des de l’elecció de Trump, tota l’estratègia de l’oposició (entesa en un sentit ampli i incloent mitjans de comunicació) ha passat per presentar Trump com un home histriònic, impulsiu, amb una certa tendència cap al mal i víctima de la seva intel·ligència poc desenvolupada.
Des del inici de la seva campanya presidencial, Trump ha estat l’objectiu de campanyes de desprestigi centrades en la seva ètica, així com la dels seus col·laboradors. Un exemple és l’ofensiva d’una inusitada violència contra el seu candidat al Tribunal Suprem Brett Kavanaugh per suposats abusos sexuals fa més de 35 anys, que ningú ha pogut demostrar.
L’electorat sembla cansar-se d’aquesta estratègia d’atac personal: una enquesta recent afirma que la meitat dels nord-americans pensa que la investigació de Mueller respon a una lògica de “caça de bruixes”, tal i com defensa Trump.
L’obstinació de l’oposició demòcrata podria sortir-li cara al 2020, ja que s’està demostrant que posar en dubte la persona no serà ni de bon tros suficient per arravatar la Casa Blanca als republicans.
