En els darrers anys, el Govern d’Espanya ha impulsat un conjunt ampli de mesures contra la violència de gènere i la violència sexual. Aquestes polítiques, emmarcades al Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere i l’Estratègia Estatal contra les violències masclistes 2022–2025, han estat presentades com a compromís integral i transversal per combatre diferents formes de violència: la violència vicària, econòmica, digital i institucional, entre d’altres.
Entre les actuacions adoptades s’inclouen campanyes de sensibilització, formació a professionals, reforçament dels serveis d’atenció a les víctimes, millora de la coordinació institucional i assignació pressupostària específica per a programes de protecció. S’han creat jutjats especialitzats i mecanismes com ara el sistema VioGen. L’esforç pressupostari ha estat notable: el 2025 es van assignar més de 160 milions d’euros per al desenvolupament del nou Pacte d’Estat.
A més, destaca el consens polític aconseguit: tant el Pacte original del 2017 com la seva renovació el 2025 van ser aprovats amb un suport parlamentari gairebé unànime. En un clima polític profundament polaritzat, aquest acord representa una mostra rara d’unitat institucional.
I, tanmateix, enmig d’aquest desplegament institucional, hi ha una absència clamorosa: la manca d’una política pública específica, coherent i efectiva davant de l’abús sexual infantil, particularment en l’àmbit de les nenes i els adolescents.
Una realitat silenciada
Les dades oficials del Ministeri de l’Interior sobre delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual no permeten equívocs. Entre el 42% i el 49% dels abusos sexuals denunciats a Espanya cada any tenen com a víctimes menors d’edat. Aquest grup, que representa menys del 20% de la població, suporta gairebé la meitat d‟aquest tipus de delictes. La prevalença, mesurada en relació amb el seu pes poblacional, duplica amb escreix la registrada entre persones adultes.
Les xifres són inequívoques: el 2013 es van registrar 3.364 víctimes menors d’abús sexual. El 2023, el nombre ascendeix a 9.185. Un increment de gairebé el triple en una dècada. En termes comparables, això constitueix un dels majors escàndols socials i de drets humans contemporanis a Espanya.
Aquest fenomen no només creix, sinó que es concentra: més de la meitat dels abusos sexuals a menors afecten noies d’entre 14 i 17 anys. Un grup demogràfic molt reduït i, tanmateix, desproporcionadament exposat a la violència sexual.
Un oblit institucional inacceptable
Davant d’aquestes xifres, resulta incomprensible —i moralment inacceptable— que ni el Govern ni les principals organitzacions feministes hagin desenvolupat estratègies específiques dirigides a protegir aquest col·lectiu. L’autodefinició de l’Executiu com a “feminista” hauria de comportar un compromís actiu amb la protecció de les adolescents, precisament perquè es tracta de dones en una situació d’extrema vulnerabilitat.
El Ministeri de l’Interior i el de Justícia coneixen perfectament aquesta realitat. No poden al·legar ignorància. I, tot i això, no han promogut cap iniciativa estructural per enfrontar-la. Les organitzacions feministes, que han demostrat una notable capacitat de mobilització davant d’altres formes de violència, han mantingut un silenci prolongat davant de la violència sexual que pateixen nenes i adolescents.
La responsabilitat de l’Estat encara és més greu si es considera que una part substancial d’aquests abusos es cometen en àmbits sota la seva tutela directa: centres de menors, entorns educatius i estructures esportives federades.
Una exigència moral i política
Davant d’aquesta omissió, l’única cosa raonable i exigible és una resposta urgent, completa i exigent. La societat espanyola no pot tolerar que les menors d’edat —especialment les adolescents— romanguin invisibles a les polítiques públiques contra la violència sexual. Tampoc no es pot permetre que el feminisme institucional ignori aquesta dimensió crítica del problema.
La justícia, la raó i el sentit més elemental d’humanitat obliguen el Govern a assumir les seves responsabilitats. S’imposa no només el reconeixement d’aquest fracàs, sinó també l’adopció de mesures concretes, avaluables i sostingudes per protegir les víctimes més vulnerables de totes.
Per als qui vulguin conèixer una anàlisi exhaustiva i documentada sobre aquesta situació, amb totes les fonts estadístiques i normatives disponibles, hi ha una obra de referència que aborda amb rigor aquest buit institucional. La realitat està documentada. El que manca és voluntat política.
https://almuzaralibros.com/fichalibro.php?libro=9176&edi=7
Les organitzacions feministes, que han demostrat una notable capacitat de mobilització davant d'altres formes de violència, han mantingut un silenci prolongat davant de la violència sexual que pateixen nenes i adolescents Share on X
Loading ...
