Sorprèn que s’hagin publicat llibres amb aquests títols: Elogi de l’ociositat; Elogi de la mandra; El dret a la mandra. De manera irònica, els seus autors elogien la “mandra” per a -per contrast- criticar l’activisme i la vida agitada d’avui. Proposen més temps per a l’oci creatiu i per al necessari repòs.
Jacques Leclercq en la seva obra Elogi de la mandra (2014) respon a aquesta pregunta retòrica: Per què elogiar avui la mandra?
Aquesta és la seva resposta: “perquè el nostre segle s’ufana de ser el de la vida intensa, i aquesta vida intensa no és sinó una vida agitada, perquè el signe del nostre segle és la carrera, i els més bells descobriments dels que s’enorgulleix no són descobriments de saviesa, sinó de velocitat. La nostra vida no és pròpiament humana més que si en ella hi ha lentitud, sense que això vulgui dir que hagi de ser del tot ociosa; també pot fer-se un elogi de la feina, però el treball, l’esforç, ha de partir d’un repòs i desembocar en un repòs. Les grans obres i els grans goigs no s’assaboreixen corrent”.
Aquesta vida agitada no és el que s’esperava després de la revolució tecnològica (treballar menys i disposar així de més temps per a l’oci). Per això, ja no es parla de la somiada “civilització de l’oci”, sinó només de “la cultura de l’esforç”, entesa no com un mitjà, sinó com a fi en si mateix (l’esforç per l’esforç).
Contra la mandra, la prevenció més eficaç continua sent créixer en diligència (del llatí diligere, que significa estimar); és una virtut que forma part de la caritat. S’oposa al descuit, a la falta de puntualitat, a la desídia i a la desgana.
La diligència és fer qualsevol tasca amb entusiasme, promptitud d’ànim, cura dels detalls i goig. Juan Ramón Jiménez la incloïa en el que anomenava “el treball gustós (oposat a la feina penós), propi de qualsevol ésser humà capaç de posar en el seu ofici l’atenció i el desig suficients.
