La renda garantida va ser aprovada el setembre de 2017 per unanimitat del Parlament i en grans manifestacions d’alegria per part del govern. En realitat no era tant una iniciativa seva com fruit d’un important canal de participació com és la Iniciativa Popular. Les declaracions posant de relleu el que significava per a Catalunya aquell fet van ser nombrosíssimes, però la realitat ha tornat a posar les coses al seu lloc que, com en altres aspectes, no és el bo.
Cal recordar d’entrada que malgrat el temps transcorregut el govern de la Generalitat no ha aprovat el reglament. És un fet radicalment estrany, perquè les lleis sense reglament, o bé són com un edifici sense portes d’entrada, o bé queden subjectes a la més àmplia discrecionalitat per part del govern. Aquest fet és particularment decisiu en una norma en la qual l’aspecte procedimental ho és tot, perquè en la pràctica és el que determina quines persones acaben rebent la renda garantida i quines es queden fora.
La realitat és que a abril del 2019 el nombre de persones que la gaudeixen, 64.188, és encara inferior a l’ajut al qual ha substituït que disposava de pràcticament 68.000 beneficiaris. De fet de les 46.429 noves sol·licituds la Generalitat només n’ha aprovat 4.268, menys del 10%.
El govern de Catalunya utilitza una pràctica poc digna per fer veure que són molts més els beneficiaris, ja que afirma que són 120.000. En realitat el que fa és afegir les persones que realment la perceben, aquelles 64.000, totes les altres que en realitat tenen una altra prestació a la qual la renda garantida permet afegir-hi un complement i que pot arribar a ser de 50 euros.
Si la RGC es va establir per ampliar l’ajuda a les persones en situació de pobresa o de marginalitat, cal dir que el resultat ha estat una trampa. La Generalitat hauria d’explicar per què no ha dut a terme encara un reglament i com és possible que després de tant de temps hi hagi tantes persones necessitades que continuen fora de la prestació.
