Que a Catalunya el govern no funciona bé és una evidència de fa temps, però difícilment hem viscut una acumulació tal de desgavells com la produïda en aquests primers dies de juny.
És difícilment sostenible que els dos socis de govern votin de manera diferent sobre la prolongació de l’estat d’alarma (abstenció a ERC, vot en contra JxCat), quan es pressuposa que els dos tenen el mateix criteri pel que fa a l’exercici de l’autogovern i la recuperació plena del mateix, limitat per l’estat d’alarma. En un país normal aquest fet per si sol ja hauria provocat la ruptura de la coalició governamental.
Per si no fos prou, una llei, que es vol vistosa i triomfant, la de l’Agència de la Natura de Catalunya, cada dia que passa va més pel pedregal. Primer perquè d’una manera creixent el món rural hi està en contra. Té lògica, és una llei concebuda des de l’ecologisme de moqueta que veu el forest com una mena de Turó Parc, oblidant que d’ell viuen una part important de la població rural del nostre país de manera directa o indirecta.
Aquest aixecament del territori ha fet forat a ERC, que ha passat de ser un dels partits impulsors a presentar serioses reserves que qüestionen el redactat actual de la llei. Però com tot el que està malament pot empitjorar, el sector del món rural del PDeCAT també ha començat a manifestar els seus criteris contraris. No és una reacció menor si es considera que una part substancial de la força d’aquesta organització radica en els alcaldes dels petits pobles de Catalunya. El xoc més important, perquè l’impulsor de la llei és el conseller de territori Damià Calvet també de JxCat.
I del món rural a les dues peces claus del país, la sanitat i l’ensenyament. Ara s’ha fet públic que la setmana anterior es van fer test de PCR a només el 21% dels casos sospitosos de Covid-19 a l’àrea metropolitana de Barcelona, segons un informe del ministeri de Sanitat. Per citar una referència, la xifra a Madrid al mes de maig de l’11 al 15 se situava en més del doble, el 44%. Aquesta baixa capacitat de confirmar els sospitosos constitueix un greu problema que es multiplica en la mesura que es van disminuint les restriccions que afecten les relacions socials. És un perill notable que el 80% de sospitosos, perquè presenten símptomes, no siguin sotmesos a una anàlisi que ho confirmi a partir del qual es poden vigilar la xarxa de contactes que hagi pogut tenir.
Si a aquest fet se li afegeixen els casos asimptomàtics, com a mínim 1 de cada 5 dels detectats, tenim aquí una caixa negra a l’àrea metropolitana que és jugar amb foc. L’únic factor positiu és que cada vegada hi ha més veus científiques que diuen que el SARS-CoV-2 està mutant cap a formes cada vegada menys agressives i que per tant l’impacte de la malaltia tendiria a reduir-se per si mateixa. Però això a hores d’ara no passa de ser una hipòtesi.
L’altre problema de la sanitat catalana afecta a la resta de patologies. La pandèmia va aturar tot el que són proves diagnòstiques i visites a especialistes. I ara han de reprogramar-se. El mateix govern considera que hi ha 70.000 operacions que necessiten ser reprogramades i el resultat és una prolongació a les llistes d’espera. En definitiva, fer-se una colonoscòpia per la sanitat pública comporta uns 5 mesos d’espera, i per a la visita a l’uròleg 213 dies, operar-se de cataractes 131 dies, i així successivament. O el govern de la Generalitat injecta ràpidament recursos, o les cues aniran creixent senzillament per l’efecte acumulatiu que provoquen.
I l’últim desgavell afecta l’escola. A hores d’ara no està gens clar, depèn de cada escola, de cada poble, quan s’obriran els centres i com serà aquesta apertura segons les edats dels alumnes. Un tema tan fonamental com aquest està absolutament a l’aire per manca de capacitat o voluntat política del departament d’Ensenyament per fixar l’obligatorietat i la seva concreció de les classes d’acord amb els corresponents cicles educatius.
Més informació del coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
