El debat polític sobre la fiscalitat com sempre es condueix en termes ultrasimplificats i de greuges comparatius, quan per a la salut política del país seria bo que introduís els matisos que la realitat imposa.
El govern afirma i reitera que la pressió fiscal espanyola és menor que l’europea. Concretament, i en relació amb el percentatge de què es recapta en proporció al PIB, Espanya se situa en el 36,8% i la UE en el 40,2%. Des d’aquest punt de vista el govern té raó. Però, atenció, perquè aquesta raó té molts aspectes a matisar.
El primer d’ells és que l’IRPF, l’impost principal, i l’impost de Societats tenen, com a tipus marginal màxim en el primer cas i tipus nominal en els de les empreses, uns nivells molt superiors als d’Europa. El màxim d’IRPF a Espanya se situa en el 49,1% i la mitjana de la UE és de només del 39%, 10 punts menys, és molt. Pel que fa al de Societats el tipus nominal espanyol és del 25% i la mitjana de la UE és del 21,3%. Per tant, si es recapta menys no és perquè la fiscalitat legislada a Espanya sigui baixa, sinó perquè el mateix govern de l’estat és incapaç de recaptar el que tocaria, per una banda, i per una altra, cas de l’impost de Societats, perquè ha anat legislant tantes excepcions que ha foradat tot el sistema.
El primer pas racional a fer seria millorar radicalment l’eficiència recaptatòria i suprimir el gran nombre d’excepcions que s’apliquen a l’impost de Societats.
En el tercer impost, i segon en importància, l’IVA, aquí sí que hi ha una diferència en contra dels ingressos espanyols, però és petita a Espanya. El tipus general d’IVA està situat en el 21% i la mitjana europea és del 21,5%. Aquesta diferència no explica, per tant, la menor capacitat recaptatòria d’Espanya. Això es veu amb les xifres de recaptació en relació amb el PIB.
A Europa de mitjana es recapta el 9,9% per la via de l’IRPF i Espanya el 8,8%. En l’impost de Societats les diferències són de 2,45% a Europa i 2% a Espanya, mentre que amb l’IVA la recaptació europea és superior, 6,9% amb relació al 6,3% espanyol. Podem veure, per tant, que en relació amb el PIB Espanya recapta 1,5 punts menys que Europa per la via de l’IRPF i Societats, i 0,6 punts per la part de l’IVA. És evident on hi ha les mancances més importants i com s’han de resoldre.
Un segon factor és que, d’altra banda, la recaptació, és a dir, la pressió fiscal en relació amb el PIB, està pujant de manera ininterrompuda des del 2009, passant del 29,7% al 36,8% i acostant-nos molt ja als nivells europeus. Venim, doncs, d’un període de creixent pressió fiscal inclús d’acord amb els criteris del govern.
Hi ha una altra forma important de veure la fiscalitat i és la denominada cunya fiscal que és l’afegit de l’IRPF i el que es paga a la Seguretat Social. Doncs bé, tots els que treballen a Espanya, des dels nivells més alts als més baixos, és a dir que tenen un salari, destinen de mitjana 4 de cada 10 euros a pagar aquesta cunya fiscal. Això vol dir que treballen de franc cada any fins a finals del mes de maig. Si a aquest fet se li afegeix el que paguem per IVA, altres impostos indirectes i els impostos municipals està clar que cada ciutadà d’aquest país de mitjana treballa entre sis mesos i mig i set l’any per pagar els seus impostos. Això no és poc. Al contrari. La cunya fiscal està per sobre de la mitjana dels treballadors de l’OCDE.
D’altra banda, la inflació ha empitjorat la situació que ja venia d’un escenari dolent, perquè el 2020 el salari mitjà dels treballadors era de 27.292 euros bruts l’any, s’havia reduït a 26.934. Salaris a la baixa s’han trobat amb preus a l’alça. La cistella de la compra s’ha incrementat en un any un 15%. Finalment, cal considerar que l’efecte de la inflació és pervers en altres capítols.
En un recent article a La Vanguardia, Jordi Gual, professor d’IESE i anterior director de CaixaBank, assenyalava que la inflació “no només afecta al poder adquisitiu sinó també al valor real del patrimoni,que ha baixat un 20%”. Aquest fet cal relacionar-lo amb l’impost sobre el patrimoni que no considera a aquest efecte la laminació que la inflació té sobre els béns. I això és especialment important a Catalunya perquè és on es concentra en major mesura la recaptació per aquest concepte. Pel 2020 es van ingressar 546,6 milions d’euros. Les xifres de les restants comunitats estan a anys llum: Comunitat Valenciana 156,4 milions, Andalusia 93,3, però ara l’han reduït a zero com a Madrid. Balears, el següent de la llista, 68,1 i Galícia i 66,6 que també l’ha reduït en aquest cas a la meitat. Sumat i restat, amb les xifres del 2020 i comptant les reduccions o l’eliminació de l’impost que s’ha produït a Espanya, el que recapta Catalunya equival groso modo a tota la resta d’Espanya. És una brutalitat.
I si de l’impost sobre la riquesa es tracta, cal dir que el nivell espanyol està també per sobre la zona euro d’acord amb les dades de l’Agència Tributària i Eurostat. Els impostos de tota mena sobre la riquesa tenen una mitjana del 2,42 a la zona euro, mentre que a Espanya se situa en el 2,68, clarament per sobre de Dinamarca (2,64), Suècia (1,05) o Finlàndia (1,64), per situar als segons, els països nòrdics. Només ens superen França, Bèlgica i Grècia. Per tant, la riquesa al nostre país en termes europeus ja té una pressió fiscal substancial.
Són tots aquests factors els que s’han de considerar també quan es debat sobre la fiscalitat.
Loading ...
