Ara que Nadal s’acosta —curiosament una paraula cada vegada més absent de les il·luminacions oficials de Barcelona— convé aturar-se un moment i mirar el món tal com és, no tal com ens diuen.
Les darreres dades del Pew Research Center ofereixen una fotografia religiosa global que desmenteix molts dels tòpics dominants en el relat europeu contemporani. I ho fan amb una contundència difícil de refutar: el cristianisme és, avui, l’única religió realment universal.
Universal no en un sentit retòric, ni simbòlic, ni històric, sinó empíric. El cristianisme és l’única confessió que ha arrelat de manera sostinguda i profunda per sobre de cultures, estats, llengües, ètnies i continents. Cap altra religió no presenta aquesta dispersió geogràfica ni aquesta capacitat d’inculturació. I això no és fruit de la inèrcia del passat, sinó una realitat viva del present.
Certament, el cristianisme topa amb límits allà on la llibertat és reprimida. La Xina n’és l’exemple més clar: control estatal, persecució subtil o oberta, vigilància ideològica. Però la història recent mostra un patró revelador: quan la llibertat religiosa reapareix, el cristianisme reneix amb força. Va passar a la Rússia postsoviètica, després de dècades d’ateisme imposat. Va passar a Albània, l’únic estat del món que es va declarar oficialment ateu. I continua passant, amb una vitalitat sovint ignorada pels observadors occidentals.
Qualsevol que s’hagi aturat a contemplar la plaça de Sant Pere del Vaticà ho ha pogut comprovar amb els seus propis ulls. Allà, al centre neuràlgic del catolicisme —la confessió cristiana més nombrosa— conflueixen rostres, llengües i procedències de tots els racons del planeta. No és una casualitat semàntica que “catòlic” signifiqui, literalment, universal. És una constatació humana.
El món, en termes demogràfics, està fortament concentrat. El 51% de la població mundial viu només en set països. Àsia n’aporta quatre gegants: l’Índia, la Xina, Indonèsia i el Pakistan. Amèrica hi suma els Estats Units i el Brasil. Àfrica, Nigèria. Europa, significativament, no n’aporta cap.
Quan observem les religions, la concentració és encara més acusada.
El 95% dels hinduistes viuen en un sol país: l’Índia. El 85% dels jueus es reparteixen entre dos estats: Israel i els Estats Units. El 67% dels no religiosos —ateus, agnòstics o no afiliats— es concentren a la Xina, fet que revela fins a quin punt aquesta categoria, que a Europa sembla omnipresent, és en realitat molt minoritària a escala global; tan sols el 33% es reparteix per la resta del globus terraqüi. El budisme concentra el 52% dels seus fidels en només tres països: la Xina, Myanmar i Tailàndia. L’islam, una mica més repartit, acumula el 52% dels seus creients en sis estats, principalment asiàtics, amb dues excepcions africanes: Egipte i Nigèria.
I aquí apareix l’excepció cristiana.
Per sumar només el 51% dels cristians del món —uns 2.300 milions de persones— cal recórrer a dotze països: Estats Units, Brasil, Mèxic, Filipines, Rússia, Nigèria, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Sud-àfrica, Itàlia, Alemanya i Kenya. Cap altra religió mostra una dispersió comparable.
Alguns detalls afegeixen encara més rellevància al panorama. Nigèria, el país més poblat d’Àfrica, és l’únic del món on l’islam i el cristianisme coincideixen simultàniament en posicions capdavanteres globals. No és estrany, doncs, que Àfrica sigui avui el veritable centre de gravetat del cristianisme. Ho és ja en creixement, i ho serà encara més en nombre absolut de fidels —i especialment de catòlics— a mesura que avanci el segle XXI.
Aquesta realitat ajuda a entendre episodis que, vistos des d’Europa, semblen desconcertants.
Quan els bisbes africans van mostrar una oposició ferma a l’aplicació d’Amoris Laetitia, l’exhortació apostòlica postsinodal del papa Francesc, ho van fer en nom del seu context cultural i pastoral. I el fet que el papa acceptés aquesta excepció, declarant que el document no era aplicable en aquells termes, va ser un gest absolutament excepcional dins d’una Església caracteritzada per la verticalitat doctrinal. No contradictori, però sí revelador del pes creixent del cristianisme no europeu.
La pregunta és inevitable, i el temps de Nadal és una ocasió immillorable per formular-la: què té el cristianisme per haver arrelat així, durant més de dos mil anys, en tants pobles diferents, i continuar creixent? Per què resisteix fins i tot sota repressió, i només es veu contingut —que no eliminat— en règims de control extrem com el xinès?
La resposta exigeix abandonar una percepció falsejada: la idea que el món avança inexorablement cap a la increença. Aquesta visió és profundament eurocèntrica. El que passa a Europa és, cada vegada més, l’excepció, no la norma. I la marginalitat creixent del continent —demogràfica, cultural, geopolítica— n’és una conseqüència, no una coincidència.
Potser caldria preguntar-se si el buit de sentit que avui ofega les societats, catalana, espanyola i europea —on l’horitzó vital sovint es redueix al consum i a les vacances— no té relació amb el fet que allò que arrela amb força arreu del món aquí s’ha volgut, sistemàticament, desarrelar.
Bon Nadal!
El cristianisme no retrocedeix al món: només retrocedeix a Europa. I això ho diu la demografia, no la ideologia. #Cristianisme Share on X
