L’experiència de les epidèmies no és nova a la humanitat. Fa pocs dies els diaris destacaven l’alta de l’última pacient d’Ébola en l’últim brot d’aquesta terrible malaltia que va començar a mitjans de l’any passat. La pesta, el còlera, la verola, el VIH, la grip aviària … exemples passats i recents no en falten. Ara ens enfrontem a una nova pandèmia (epidèmia mundial), la causada pel coronavirus (COVID-19).
Com és habitual a l’inici d’una epidèmia, la informació contrastada està barrejada amb rumors i invencions sobre la forma de contagi, les tècniques per prevenir-lo i els efectes de la malaltia. La prudència i la recerca d’informacions fiables és fonamental per a tots, començant per les autoritats, seguint pels responsables de la societat civil i acabant pels propis ciutadans.
Però més enllà de les característiques mèdiques i epidemiològiques específiques d’aquest cas, un patró que es repeteix és la reacció de les persones davant d’una amenaça invisible i desconeguda. La temptació del pànic se’ns ofereix en safata. Més encara quan alguns mitjans de comunicació busquen protagonisme exagerant l’alarmisme i quan les xarxes socials ho propaguen sense cap control. Ens enfrontem a un altre tipus d’epidèmia de naturalesa espiritual: el pànic-virus.
El pànic-virus és un mal espiritual perquè no té cap fonament material, no es propaga pel contacte, ni per l’aire, ni per la picada de cap insecte, sinó que s’instal·la en aquest immaterial espai de la personalitat que és el dels desitjos i monopolitza el protagonisme. Fugir de l’amenaça es converteix en el desig primordial, subordinant tota la resta. La por al dolor i a la mort alimenta el pànic-virus, amb dosis imaginàries extretes de sofriments aliens i de notícies alarmistes, destruint ràpidament en el contagiat les característiques més humanes del subjecte: l’ús de la raó i l’amor a les persones que l’envolten.
Com combatre-ho? Recordant que el valor d’una vida està en estimar i en sentir-se estimat. Una epidèmia és un moment privilegiat per demostrar als malalts, presents i futurs, que són importants per a nosaltres, que ajudar-los i lluitar per ells val la pena i que ni l’amenaça del dolor, ni la possibilitat de la mort, són més forts que el que val cada un d’ells. El resultat és una forta experiència de llibertat que quedarà per sempre en els nostres cors ( “… per lliurar als que per la por a la mort estaven durant tota la seva vida sotmesos a servitud.” Carta als hebreus).
