El cas Oltra, un exemple de la degradació de la política que es practica

El cas Oltra ha tingut un final més proper a l’esperpent que al drama personal. De celebrar el dissabte passat una festa de forta estètica hortera i absolutament inconvenient (recordem que darrere de tot plegat hi ha els abusos comesos a una adolescent), a dimitir de forma sobtada aquest dimarts. Fins aleshores tots els seus afirmaven la més rotunda fidelitat a la paraula d’Oltra i a la seva voluntat de no dimitir malgrat estar inculpada i vulnerar un dels principis ètics de la coalició Compromís.

És un cas paral·lel al de Colau, si bé els motius són diferents. En dues ocasions les lideresses, caracteritzades per un fort egocentrisme i que han estat martell d’heretges al llarg de la seva vida política, quan el judici és aplicat a la seva persona el que fan és proclamar la seva innocència, que té per principi la mateixa credibilitat que la de tots els altres a qui elles van acusar immisericordement. És allò de “qui amb l’espasa mata, amb l’espasa mor”.

Però, recordem els fets. Oltra no haurà d’anar a judici per que l’advocat, d’extrema dreta, ara ja famós, la denunciés. No, la denúncia era contra persones concretes de la seva conselleria. Va ser el mateix jutge que a força d’estirar fils i lligar caps va portar a la participació i responsabilitat per part d’Oltra.

La segona cosa que cal recordar és que la causa fonamental del presumpte delicte que ha comès és el de no protegir a la menor que tenia sota la responsabilitat de la seva institució. A diferència del que mana el procediment, no hi va haver denúncia ni es va obrir un expedient per aquest cas, i tota l’activitat produïda sota el mandat d’Oltra es va concentrar en desacreditar les declaracions de la víctima. És a dir, van fer allò que ara es repeteix tant, la van revictimitzar. No deixa de ser sorprenent, tractant-se a més d’una noia, que el feminisme oficial no hagi obert boca sobre aquesta qüestió. Potser perquè qui lidera la injustícia és precisament una dona. També es troben a faltar les veus que normalment es precipiten als mitjans de comunicació per enviar a l’infern als malvats. És el cas de la ministra d’Igualtat, Irene Montero.

Cal recordar a més que pel que respecta al fet produït pel que va ser marit d’Oltra, és un tema jutjat i condemnat amb 5 anys de presó, si bé encara pendent de recurs a instàncies superiors, com és lògic.

Però per què es passa d’una Mónica Oltra disfressada donant salts en un petit escenari acompanyada d’altres dirigents de Compromís, a una imatge que segurament els hi refregaran per la cara quan vinguin eleccions, i la dimissió sobtada de la seva lideressa?

Per entendre la qüestió cal recordar que Compromís és una coalició i no un partit. De fet, Ximo Pugi governa amb cinc partits i no en tres, el PSOE que és el seu, UP, i Compromís. Aquest últim per Més-Compromís, que anteriorment era el bloc nacionalista que al mateix temps estava format per la Unitat del Poble Valencià i el Partit Valencià Nacionalista. L’altra força és Iniciativa del Poble Valencià, una mena de IC sorgida com a escissió d’Izquierda Unida del País Valencià. Finalment, el tercer partit és VerdsEquo del País Valencià que va sorgir d’una fusió entre l’Esquerra Ecologista-Els Verds i Equo. Com es pot concloure, tot és molt complex. Són moltes les cadires en joc i tenen amos ben diferents.

El fet que ha disparat la dimissió d’Oltra ha estat que Ximo Puig anava a procedir al seu cessament, ja que no dimitia, perquè òbviament era un llastre per al PSOE que ja té prou problemes. Però si aquest acte es produïa, evidentment, Compromís, per tot el que havia dit anteriorment, tenia la responsabilitat del govern, i això significava perdre centenars i centenars de llocs de treball ben qualificats, així com el poder polític corresponent, i aquesta conseqüència no hi estaven disposats a arribar els de Compromís. El seu pols amb el PSOE només servia si Puig no prenia la decisió que inexorablement anava a prendre. Posades així les coses, els seus no han tingut altre remei que sacrificar Oltra deixant-li, com és lògic, tot el protagonisme de la decisió a ella i anunciant que quan es resolgui tot judicialment tornarà a ser cap de cartell.

Els nans creixen per totes bandes en la coalició del PSOE i UP. Ara la gran esperança blanca, Yolanda Díaz, veu de cop i amb pocs dies de diferència com s’ensorra la seva aposta andalusa i perd una de les components del grup de dones que encapçalava el projecte “noves polítiques“, Mónica Oltra. Mentre que l’altra, Ada Colau, també està en una situació de gran fragilitat perquè es manté imputada, si bé la pressió perquè dimiteixi i l’escàndol muntat és molt menor i, per tant, qui dia passa any empeny i ella continua al càrrec.

 Loading ...