Dèiem en un post anterior que ens convenia posar fi al distanciament produït els darrers anys a casa nostra en relació a la UE, que atribuíem a dues causes principals. Una compartida amb altres pobles europeus, provocada per les repercussions negatives d’una concatenació de crisis internes que ha patit la UE al llarg dels darrers anys , molt particularment la crisi de l’euro, amb el conseqüent augment del populisme antieuropeu. La segona és una causa específicament catalana, consistent en la mala rebuda del “procés“ per part de les institucions de la UE.
Centrant-nos ara en aquesta segona causa , es pot argumentar que una reconsideració del “procés“, basada en la racionalitat, ens hauria de portar a reconèixer dues coses: a) que la secessió no és viable i no té sentit en el marc institucional actual de una UE que és una unió d’Estats , molt lluny encara de la federació, regulada per un tractat que respecta estrictament la Constitució de cada Estat membre, i que es caracteritza pel rebuig de la unilateralitat i la malfiança envers els nacionalismes, i b) que Catalunya, en virtut del seu europeisme tradicional, del que pot sentir-se orgullosa, més enllà d’enfrontar-se amb la UE, té la gran oportunitat de contribuir , i fins i tot d’encapçalar, la formulació de reformes institucionals dins de la UE que permetin defensar el reconeixement d’un concepte modern de “ independència “ – no vuitcentista, sense pronunciaments ni enfrontaments civils – dins d’ estructures europees avançades caracteritzades per la subsidiarietat , les governançes multinivell , la sobirania compartida entre els diferents nivells de govern i la interdependència .
Això és precisament el que defensa el professor britànic de relacions internacionals, Richard Youngs, en el seu darrer llibre titulat Europe Reset , on escriu el següent : “ la UE ha d’evolucionar cap a procediments més democràtics, car els ciutadans se senten allunyats de les institucions europees ; la UE ha de reinventar-se si pretén sobreviure “. A més , diu que la UE hauria d’atorgar un reconeixement més gran a la diversitat social, econòmica i cultural del continent. Per tant, els dos pilars de la reforma necessària de la UE són , al seu parer, més democràcia i més flexibilitat. Sobre el secessionisme català en concret , Youngs diu que la resposta de la UE ha consistit essencialment en defensar la legalitat i en rebutjar la unilateralitat, amb el que està d’acord, però afegeix de seguida que “amb això no n’hi ha prou, cal posar sobre la taula solucions innovadores i constructives; una possible solució consistiria, per exemple, en introduir la figura de territori autònom membre , amb el que s’aconseguiria aturar l’onada de possibles secessions a través d’Europa”. Young critica que “la UE prioritzi l’imperi de la llei sobre la democràcia participativa“.
El filòsof i escriptor basc , Daniel Innerarity, s’acosta a les tesis del professor Young quan escriu que “ el gran repte avui en política és la configuració d’una governança multinivell que integri a la ciutadania segons diverses lògiques ; aquest nou tipus de configuracions polítiques necessita dues coses : una nova legitimitat i una innovació institucional ; el món camina cap a una integració diferenciada“. Sobre el cas català escriu el següent: “certes modalitats de secessionisme- com el català- s’equivoquen quan, més que plantejar alguna cosa nova, aspiren a reproduir en una altra escala la mateixa lògica d’homogeneïtzació dels vells estats; i els vells estats també s’equivoquen quan no acaben d’entendre i acceptar el valor de la diferència“.
El politòleg català Josep Colomer, per la seva banda, defineix a la UE com un “imperi” en el que ja no es pot parlar de sobirania per part de cap dels seus components , sinó que la sobirania està compartida entre tots ells. El mosaic de pobles europeus i la diversitat de cercles d’integració, diu Colomer, constitueixen l’essència de la identitat europea sobre la que algun dia es constituirà una federació, més enllà de l’ “imperi“, i Catalunya és precisament una cèl·lula genuïna d’aquesta identitat .
La participació activa en la construcció d’una nova entitat política europea , més democràtica i més flexible, a través del perfeccionament de l’actual UE, ens hauria d’interessar a nosaltres, catalans, de manera prioritària. Hi podríem contribuir des de Catalunya de manera eficaç i intel·ligent. El diputat Jordi Xuclà ha escrit que ara és l’hora dels euroexigents, després de que en les darreres eleccions europees els euroescèptics i els antieuropeus han sigut derrotats a les urnes. L’escriptor Jordi Amat escriu que a Catalunya avui el repte no pot consistir en apedaçar velles sigles sinó en bastir un projecte nou que encari amb ambició realista la complexitat. No en termes de sobirania sinó de governança multinivell. “ Només així, actualitzant la seva tradició europeista, Catalunya podrà projectar-se cap al futur oferint noves solucions “ . L’historiador Ruiz-Domènec ens avisa quan escriu això : “ Crec que detecto en la manera de ser catalana des de la primera edat mitjana una complexa amalgama de sentiments i emocions, que oscil·len entre el sentit comú i el rampell passional, entre la memòria i l’oblit, però sempre mirant cap al futur des del passat “. Ara és hora de la racionalitat, d’ atrevir-se a pensar i de mirar cap el futur ..
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,
2 comentaris. Leave new
Article molt interessant !!! El paràgraf final, amb el que va escriure l’historiador Ruiz-Domènec, és un resum fantàstic de com som els catalans.
Gràcies per apropar-nos més a Europa amb tots aquests articles que escriu.
L’article és molt interessant i formula tot un seguit d’hipòtesis sobre el futur de la UE i el seu encaix de Catalunya a dins d’ella, atesos els problemes polítics actuals, molt dignes de reflexió. I tant de bo es veiés algun indici que els projectes de futur dels líders de la UE van en aquesta direcció. De moment no se’n diu res. Tanmateix hi ha una dificultat en què no es posa prou l’accent: l’imaginari espanyol majoritari. Com es pot deduir de les propostes polítiques de la dreta espanyola actual (i de bona part de l’esquerra també) respecte de Catalunya, els espanyols, majoritàriament, mai no acceptaran per les bones i per via democràtica que el Principat sigui “territori autònom membre”. Si en els darrers temps, amb els seus errors, un sector important de Catalunya ha optat per postular la independència política no és perquè un bon dia uns centenars de milers de catalans ens hàgim despertat intoxicats per algun bolet al·lucinogen sinó per motius de fons i també històrics. Pot no ser viable la independència avui, però no per això no deixa de ser una reivindicació legítima davant del seguit de “nos” i agressions diverses –que ara no és el cas d’esmentar– de l’imaginari, votants i, naturalment, Estat espanyol respecte de Catalunya (o si ho preferiu “de la catalanitat”). Tampoc no era viable als 80 del segle XIX la igualtat de drets civils entre afroamericans i blancs als EUA i això no pressuposa que la reivindicació d’igualtat per les minories reivindicatives –i que eren violentament reprimides per una “democràcia” plenament constitucional– no fossin plenes de dignitat. Van trigar cent anys a començar a veure’s assolides! Catalunya –em refereixo al Principat– és més gran que Luxemburg, Bèlgica, Holanda i Dinamarca (per posar quatre exemples) i no s’entén per quina raó democràtica no té dret, si els seus habitants així ho decideixen en referèndum públic i lliure, a fundar una república nova, sí, com els vells estats-nació mentre altres estats de la UE ho siguin. I si bé s’ha teoritzat molt sobre “el seny i la rauxa” en parlar de les actituds públiques dels catalans en la seva història, també és cert el que diu el meu admirat Gaziel: “Castella no ha pogut mai entendre ni acceptar, ni consentir que a l’Espanya per ella arranjada, hi pogués haver cap més esperit diferent perquè, segons ella, qualsevol altra faisó de ser és heretgia”. Aquí hi ha el nus a desfer. I sobre aquesta dimensió del problema, la UE, com molt bé diu l’articulista, ha mirat a una altra banda defensant les legalitats però no pas la legitimitat democràtica. I això, naturalment, provoca un cert distanciament, entre d’altres raons, perquè per a molts catalans la UE és la gran esperança. I no hi ha res pitjor que un desengany profund a causa d’una esperança defraudada.