El Brexit, un relat kafkià: Ian McEwan

L’escriptor anglès Ian McEwan ha publicat (2019) una novel·la  titulada The cockroach (La cucaracha en castellà, La panerola en català), on presenta una sàtira corrosiva de l’Anglaterra del Brexit i l’Europa dels populismes. Dedica el llibre al gran analista anglès  d’afers internacionals, Timothy Garton Ash, historiador i periodista, considerat un dels intel·lectuals més influents del món,  sempre molt crític amb el  Brexit i amb els populismes en general.

El Prefaci de la novel·la és lluminós. Allí hi podem llegir el següent. Els polítics populistes britànics estan intentant satisfer l’ambició més inútil i masoquista que s’hagi somniat mai en la història de les illes britàniques. La resta del món, llevat dels presidents Putin i Trump, ho ha observat amb consternació. Perquè ens estem fent això? Les mentides, el finançament poc fiable i la implicació russa tindran preocupats els historiadors del futur, que estudiaran sens dubte  la ceguesa causada per un tipus especial de pólvores màgiques  freqüents en tots els moviments populistes  que s’estan apoderant d’Europa, els Estats Units, Brasil, l’Índia i molts altres països. Els ingredients d’aquestes pólvores ja són prou coneguts: una irracionalitat salvatge, l’hostilitat cap als estrangers, la resistència a l’anàlisi detallada, la desconfiança en els “experts“, una estimació fatxenda del mateix país, creure de manera entusiasta en les solucions senzilles, la nostàlgia per la “puresa” cultural… Hi ha moltes coses històricament injustes a l’Estat britànic, però ben poques d’aquestes injustícies es deriven de la Unió Europea. La tasca dels partidaris del Brexit ha estat persuadir l’electorat del contrari. I ho han aconseguit amb el 37 per cent, prou per transformar el nostre destí col·lectiu durant molts anys. Amb el clàssic estil populista de les pólvores màgiques, els amos dels fons de cobertura, els plutòcrates, els exalumnes d’Eton i els propietaris dels diaris partidaris del Brexit es van adjudicar el paper d’enemics de les elits. Va funcionar, i ara aquesta elit d’antielitistes s’ha convertit en el nostre govern.

Gairebé dos terços de l’electorat britànic no van votar a favor de sortir de la Unió Europea. La major part del món dels negocis, l’agricultura, la ciència, les finances i les arts estaven en contra del projecte del Brexit. Tres quartes parts dels diputats del Parlament van votar a favor de quedar-se a la Unió Europea, però la majoria van ignorar l’interès públic i es van refugiar darrere de la lleialtat al partit i “del poble ha parlat“, una locució soviètica tenebrosa, i unes pólvores màgiques que ennuvolen la ment i que han encegat la raó i han enfosquit les perspectives dels nostres fills de viure i treballar amb llibertat a l’Europa continental.

El Prefaci acaba amb  les paraules següents. Amb murmuris de sang  i de pàtria, amb anhels nativistes impossibles i amb un menyspreu tràgic per les preocupacions pel canvi climàtic, el populisme, que no és conscient de la seva ignorància, podria fer aparèixer en el futur altres monstres, alguns dels quals força més violents i rellevants que el Brexit. Però, en qualsevol cas, l’esperit de la panerola prosperarà. Hauríem de procurar conèixer bé aquesta bestiola, tant com sigui possible, per derrotar-la. Jo crec que ens en sortirem. I si la raó no obre els ulls i s’imposa, potser aleshores haurem de confiar en la rialla.

L’arrencada de la novel·la de Ian McEwan és una reelaboració del famosíssim començament de La metamorfosi de Kafka. Però aquí s’inverteixen els termes i ens trobem amb una panerola que, un bon dia, quan es desperta, descobreix que s’ha convertit en el primer ministre del Regne Unit. I no és l’única panerola transformada en polític britànic. El primer ministre invoca el poble per situar-se per sobre de tot i de tothom: l’oposició, els dissidents del seu propi partit i fins i tot el Parlament i les normes més elementals de la democràcia. El projecte estrella del primer ministre implica posar en pràctica una absurda teoria econòmica anomenada “inversionisme”  que pretén  canviar la direcció del flux dels diners, de tal manera que cal pagar per treballar i es reben diners quan es compra. Una fórmula màgica que suposadament ho solucionarà tot. Com el Brexit, vaja.

Ian McEwan recorre a Kafka per retratar una realitat que té efectivament molt de kafkiana, però declara que el gran referent de la seva sàtira és Jonathan Swift, un dels mestres en l’art de servir-se de l’humor per posar en evidència l’estultícia i combatre-la. Segons McEwan, el text fundacional de la tradició literària anglesa de sàtira política continua essent Una proposició modesta (1729), de Jonathan Swift, al que es pot afegir Els viatges de  Gulliver (1726).  A la primera obra esmentada, Swift exposa l’esbojarrada teoria que els irlandesos pobres podrien veure alleujats els seus problemes econòmics si venguessin els seus fills  i filles com a aliment per a senyores i senyors rics. La segona obra és una sàtira molt famosa dels costums anglesos de  l‘època de l’autor i de la naturalesa humana en general. El primer viatge de Gulliver és a Lil·liput , un país on tot és de mida petita. El segon viatge és a un país de gegants. El darrer viatge del llibre  és a un país poblat per cavalls parlants d’una intel·ligència superior.

El  principal repte de Ian McEwan  a la seva novel·la ha estat dissenyar un projecte polític i econòmic  que es pogués equiparar a un  disbarat tan contraproduent com el Brexit. L’autor sempre ha estat  temorós de què la realitat superés la imaginació del novel·lista, de què potser no es pot imaginar cap projecte  que pugui rivalitzar  amb la follia real del Brexit.

En un dels seus darrers articles, Timothy Garton Ash, a qui ja hem dit que  va dedicada la novel·la de McEwan, ha escrit  el següent: “Només queden sis mesos per tancar o no un acord (o no) per a  la sortida britànica de la UE. El cinisme i la irresponsabilitat està a l’ordre del dia a la política britànica.  Trump pot fer molt de mal, però el seu mal no pot anar més enllà de vuit anys, car la constitució nord-americana fixa com a màxim dos  mandats presidencials consecutius, però el Brexit en pot fer molt més mal, perquè pot durar segles. El càstig comença aviat, concretament a partir del primer dia de gener de l’any que ve. El replegament de les dues potències anglosaxones per culpa del populisme serà molt perjudicial, per a elles mateixes en primer lloc, i després per a Occident i la bona governança del món en general“.

 Loading ...