El BCE no puja els tipus d’interès

El Consell de Govern del BCE s’ha reunit el 16 de desembre a Frankfurt per decidir que no puja els tipus d’interès  i que es prendrà el seu temps abans de retirar les intervencions en el mercat en forma d‘estímuls monetaris,   malgrat que la inflació a l’Eurozona  hagi arribat  al 5% i que  es vegin  pujades de tipus d’interès per part de bancs centrals tan importants com els d’ Anglaterra,  Noruega o  els Estats Units.   Els baixos tipus d’interès continuaran sent el suport vital per a contenir els costos financers dels països  endeutats del sud de l’Eurozona -com Espanya, Itàlia o Grècia-  i les borses ho han celebrat.

El BCE, després de constatar que el creixement econòmic s’ha moderat a l’Eurozona el darrer trimestre de l’any, ha decidit  que no pujarà els tipus d’interès  en un horitzó immediat  i  que la retirada dels estímuls en vigor que permeten el finançament baratíssim dels Estats -i, en menor mesura, d’empreses i famílies- serà molt gradual. El BCE creu que la situació de l’Eurozona encara necessita  una política fiscal expansiva. Considera que la recuperació és incompleta i ara sotmesa a l’amenaça de la variable òmicron del coronavirus. El BCE segueix culpabilitzant de manera principal a elements externs la pujada de la inflació i no vol sentir parlar de lligar inflació i pujades salarials per evitar convertir la inflació en un fenomen estructural.

La presidenta del BCE, la francesa Christine Lagarde, ha declarat que la retirada d’estímuls es farà amb  “flexibilitat“ i que “la política expansiva s’anirà afluixant progressivament“.

D’aquesta manera intenta acontentar tant als països del nord (“falcons“) com els del sud (“ coloms“) de l’Eurozona. Així, el BCE ha decidit  que  el Programa de Compres contra la Pandèmia (PEPP, sigles en anglès), que està mobilitzant 1,85 bilions d’euros a favor de l’economia a través de compra de bons sobirans i corporatius, finalitzarà el mes de març de l’any que ve. El BCE no el prorrogarà amb nous recursos, però reinvertirà els diners dels bons que es vagin amortitzant fins a 2024. Això per si sol garanteix estabilitat en el mercat del deute. Però encara hi ha més.

Abans de la covid, el BCE ja tenia un programa ordinari d’estímuls (APP, sigles en anglès) que va quedar en un segon pla amb l’arribada del PEPP. Doncs bé, coincidint amb el final del PEPP,  aquest  programa ordinari  duplicarà l’import mensual de compres de deute fins als 40.000 milions en el segon trimestre de 2022, baixarà a 30.000 milions en el tercer trimestre i a 20.000 milions en el darrer trimestre de l’any que ve. Aquest  programa  acumulava el mes d’octubre de 2021 més de tres bilions d’euros. El BCE creu que amb aquestes mesures s’ha de produir “una transició ordenada” cap a una nova política monetària.

El BCE ja havia decidit el passat mes de setembre relaxar el seu programa de compres. Ara està adquirint cada mes 80.000 milions d’euros en deute, dels quals 60.000 corresponen al PEPP i 20.000 a l’APP. Després de la fortíssima caiguda del PIB de l’Eurozona d’un 6,3% l’any passat, el BCE espera que l’Eurozona creixi un 5,1% aquest any i un 4,2% l’any 2022.

La realitat subjacent  a tot plegat és que el BCE és el banc central de 19 Estats amb característiques econòmiques ben diferents. No són evidentment el mateix els mercats de deute públic d’Espanya (130% del PIB de deute), Itàlia (160%) o Grècia (200%) que els d’Alemanya o altres països del centre i del nord d’Europa (menys del 70%).

Amb un balanç de 8,5 bilions d’euros, quasi el doble que a principis de 2020, el BCE té compromès el 81% del PIB dels seus Estats membres. Seguirà imprimint bitllets a tota màquina almenys un any més. I amb tipus d’interès al 0%. Tot segueix, per tant, més o menys igual després de les decisions del 19  de desembre.

En contrast amb la política del BCE, la llista de bancs centrals que estan pujant els tipus d’interès es fa cada vegada més llarga.

El Banc d’Anglaterra els va pujar el 16 de desembre 5 punts bàsics fins a arribar a un 0,25%, mentre que el Banc de Noruega ho feia  fins a un 0,5%. Anteriorment, els havien pujat  els bancs centrals de Corea del Sud, Nova Zelanda, Perú, Colòmbia, Xile, República Txeca, Sud-àfrica, Mèxic, Rússia i Brasil.  El Banc del Japó també ha optat per començar a relaxar les seves compres de deute. La lluita global contra la inflació -i en alguns casos contra la fuga de capitals- anirà provocant un encariment progressiu del preu del diner, però  la  por a l’estrangulament de la recuperació convida als banquers a la prudència.

La inflació a Noruega va arribar al 5,1% el mes de novembre, i això ha fet declarar al president del seu banc central el següent: “Tenim una considerable incertesa sobre la pandèmia i els seus efectes sobre l’economia, però si aquesta avança segons les projeccions, els tipus  d’interès probablement es tornaran a pujar el pròxim mes de març, i si hi ha perspectives d’una inflació alta persistent, els tipus d’interès es pujaran encara més ràpidament“.

Als Estats Units, el nivell de preus és pròxim al 7%, el més alt registrat en quaranta anys. A la darrera reunió de la Reserva Federal, presidida per Jerome Powell, abans de finals d’any, la institució va reflectir la por d’una inflació més persistent que l’admesa fins ara. Va  donar a entendre que la transitorietat fins ara proclamada, que permetia una laxitud més gran en el procés de retirada d’estímuls i posterior pujada de tipus,  s’havia acabat. “L’economia ja no necessita tants estímuls amb els alts nivells d’inflació existents“, ha declarat Powell.

La Reserva Federal ha canviat de marxa, cosa que no ha fet el BCE,  i s’afanya a posar fi als estímuls, si més no abans del que s’esperava. El punt de partida són els 120.000 milions de dòlars mensuals que ha anat destinant a la compra de bons i cèdules hipotecàries, un mitjà per proveir de liquiditat el mercat i estimular-ne la recuperació. Malgrat que fa un mes l’objectiu implicava reduir les injeccions de liquiditat a raó de 15.000 milions de dòlars, ara es reduiran el doble del que es preveia, fins a 30.000, cosa que farà que el programa es pugui acabar el març de l’any que ve.  Amb caràcter addicional, a  l’acabament de la retirada d’estímuls  seguiran tres pujades de tipus l’any que ve, ara situats en un rang de 0 a 0,25%. La primera podria ser tan aviat com el pròxim mes de març. Posteriorment, arribarien noves pujades fins a situar els tipus en un 2,25% a finals de 2024.

Com es veu, els bancs centrals van entrant a l’era postpandèmia a diferents velocitats.

Els Estats Units vol pujar els tipus d’interès per controlar la inflació, mentre que Europa ni s’ho planteja. Segons el prestigiós economista Paul De Grauwe, professor de London School of Economics i exassessor de la Comissió Europea, “la situació és molt diferent en els Estats Units i a Europa; Estats Units va recuperar els nivells de PIB previs a la pandèmia a principis d’any, allà la taxa d’atur és del 4% i la inflació s’acosta al 7%; Europa, en canvi, segueix més endarrerida; la Reserva Federal ha d’actuar per impedir una espiral inflacionista, però els temors a la inflació a la zona euro són temporals i s’aniran alentint al llarg de l’any que ve, per tant, no hi ha motiu per pujar els tipus d’interès, sinó que es pot actuar només reduint compres d’actius financers“.

El BCE és, ara  per ara,  l’únic banc central que està aguantant el pols a la inflació sense endurir significativament la seva política monetària.

A Espanya, queda per veure l’impacte del gir, prudent i suau de moment, que ha fet el BCE el 19 de desembre, un gir que “prem, però  no ofega”,  segons alguns experts. En qualsevol cas, projecta sobre els governs un missatge de prudència per a les futures emissions de deute. Els Estats menys endeutats de l’Eurozona, com Alemanya, ja han fet explícit el seu mal humor pel continuisme de la política monetària del BCE que afavoreix l’endeutament.  La pregunta és fins a quin punt, països com Espanya, Itàlia, Grècia o, fins i tot, França podran recórrer una altra vegada a programes de despesa elevats, si les seves economies es tornen a alentir amb noves mesures de confinament o de reducció de l’activitat.

El BCE ja té un terç de tot el passiu del Tresor espanyol en circulació. El risc més important per a Espanya segueix essent el seu elevat deute públic i la necessitat d’emetre deute i refinançar-lo. Encara que sembli mentida, Espanya ha ingressat aquest any uns 100.000 milions d’euros per haver sol·licitat prestats 265.000 milions d’euros als inversors. És el món al revés per obra i gràcia dels tipus negatius que imposa el BCE.  A l’any en curs, per primera vegada a la història, el cost mitjà del deute espanyol col·locat ha sigut negatiu (menys 0,04%).

No és d’estranyar que el governador  del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, hagi avalat de seguida  les  decisions preses pel  BCE el 16 de desembre. Està d’acord amb  posar fi el pròxim mes de març al programa especial d’estímuls covid perquè el creixement de l’Eurozona és “robust“  i perquè “el repunt de la inflació és temporal“. Segons ell, “no es donen les condicions perquè els tipus d’interès pugin“. També ha declarat que  “podem estar tranquils amb el suport que ens seguirà proporcionant el BCE en el futur“. Són paraules que fan evident  la  nostra dependència del BCE.

 Loading ...