El FCB, com tota la política catalana, necessita imperiosament un “reset” i tornar a començar, o el decaïment es transformarà en una decadència de dimensió històrica.
En el partit contra el Bayer pràcticament cap jugador del Barça va donar el nivell necessari. En alguns casos es va produir la catàstrofe, com amb Bellerín, i l’única excepció al mal joc va ser la de Balde. Però no és només un problema de jugadors, que també, després d’haver gastat el que no es tenia, és, tanmateix, de fonaments físics (el club de Munich ho va posar en evidència) i de sistema de joc; pràcticament el Barça no va xutar ni una sola vegada entre els tres pals, i la finalitat del futbol és marcar gols.
El problema de fons és que l’actual Barça pretén jugar com quan era dels millors i com que està lluny de ser-ho, és un segona fila a escala europea, és a dir, no és un equip “champions”. Aquella mena de joc ja no li serveix amb contendents d’un cert nivell. Però, és que a més, com demostren altres equips, el Madrid, el mateix Bayer, el Milan, les coses han canviat molt i s’imposa un futbol que combina la capacitat tècnica i el rigor físic amb un joc més directe per guanyar la porteria contrària i una gran capacitat per jugar al contraatac. En definitiva, el Barça s’ho ha de replantejar tot i ho ha de fer immediatament.
I això mateix passa a Catalunya. Vivim en el fraccionament de les opcions polítiques i com una excepcionalitat europea, perquè no disposem de cap opció de centredreta amb una certa presència parlamentària. S’ha passat de la triomfant CiU al no-res. En realitat qui mana a Catalunya són les mateixes forces que governen a Madrid, els socialistes i UP-Colau, amb una ERC amb 33 diputats sobre 168, i el número complementari.
Per acabar-ho d’adobar la majoria dels partits de feble representació, Vox, PP, Cs, tenen el mateix interès per defensar els interessos i necessitats específiques de Catalunya que Converses per la cria del cargol, amb tota la consideració del món per als cargols.
A més, l’independentisme, tal i com estava formulat, sembla acabat. No només ho diuen tots els indicadors d’opinió, sinó la realitat dels partits. ERC es comporta com un partit republicà espanyol amb ocasionals discursos tipus Bolívar que ja ningú es creu. Entosit amb el carreró sense sortida de la taula de diàleg i en modificar les figures penals que han condemnat als líders, deixen passar totes les oportunitats de negociar qüestions importants per a Catalunya.
Per la seva banda, JxCat continua mostrant que ho és tot menys un partit consolidat i les pugnes internes resulten terribles i inacabables, mentres que el secretari general, Jordi Turull, posa en relleu que a hores d’ara no té capacitat per liderar la cohesió que el partit necessita. Els resultats municipals poden acabar de cavar la seva tomba. I si al final Trias no es presenta a Barcelona, el futur d’aquest partit s’albira molt complicat. Potser començarà a ser l’hora de noves opcions independentistes que plantegen alternatives diferents, com el cas del Front Nacional de Catalunya, però són opcions encara tan petites que és difícil dir res sobre el seu futur.
Per l’altra banda, més moderada, la del PDeCAT i la de Centrem, la situació i perspectiva no són gens afalagadores, i és dubtós que suportin la prova de foc de les eleccions locals.
I en tot aquest context es produeix un nou trauma. El País Basc comença a tenir seleccions esportives reconegudes per participar en la competició internacional, mentres que Catalunya, que va ser l’avançada en aquest terreny, que va mantenir fins a la fi de la Guerra Civil la seva presència a la federació internacional de rugbi i que va disposar d’un Comitè Olímpic de Catalunya que va arribar a presentar la candidatura al Comitè Internacional Olímpic, senzillament es limita a veure-les passar.
Loading ...
