El president de la Reserva Federal dels EUA, Jerome Powell, va assenyalar el passat 25 d’agost que aturar la inflació portarà “dolor a les llars i les empreses”. Era un anunciat molt dur que presagia pujades substancials del tipus d’interès per part de la Reserva Federal a la qual el Banc Central Europeu, més tard que d’hora, haurà de seguir. És evident que s’ha acabat l’època dels diners fàcils. En aquesta mateixa línia, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Nadia Calviño, ha anunciat també serioses dificultats per a la tardor, canviant així en 180 graus el relat del govern.
La raó d’aquest dolor anunciat per a tots nosaltres rau sobretot en la inflació. La pregunta obligada és: i per què patim aquesta inflació tan accentuada? No hi ha altre camí que el que estan emprenent els bancs centrals? Cal dir que els anuncis inflacionaris ja venien de l’època postcovid. El rellançament únic de la demanda i el trencament de les cadenes de proveïment ja van provocar una primera onada d’increment de preus. Però el factor desencadenant, el que ens amenaça amb inflacions mai vistes en les dues últimes dècades, és la guerra d’Ucraïna. Però dit així la descripció incorpora una fal·làcia. No és tant la guerra com la política adoptada per la UE basada en un ampli ventall de sancions en contra de l’economia russa, que tenen com a peça central però no única la reducció de la dependència de gas i petroli d’aquell país. La idea de la Comissió seguida cegament per tots els governs europeus era que les sancions provocarien un greu trencament de l’economia russa que l’obligaria a posar-se de genolls fent-li pagar un elevat cost per la seva agressió del règim de Kíev.
Recordem que el març passat el principal banc d’inversions JP Morgan va preveure que el PIB rus cauria un 35% el segon trimestre en relació amb l’anterior i Goldman Sachs va pronosticar que patiria la contracció més gran des de la implosió de l’URSS als inicis de la dècada dels 90. La realitat ha estat molt diferent i el PIB rus ha caigut un moderat 4% en termes interanuals i en els tres últims mesos molt menys que quan l’efecte del coronavirus, quan va reduir-se en un 7,4% el segons trimestre del 2020.
La conclusió ara és unànime i clara, l’economia russa ha resistit molt bé les sancions. Tant és així que l’índex PMI, que és l’índex de gestors de compra i constitueix un indicador econòmic a partir dels informes i enquestes mensuals de les empreses manufactureres del sector privat, i que es considera un bon indicador de l’evolució futura de l’economia. Doncs bé aquest índex va caure estrepitosament el mes de març, passant del 50,8 al 37,7%. Cal recordar que quan l’índex supera els 50 punts assenyala creixement, i si és inferior indica contracció. La castanya russa del març va ser clara, però a partir d’aleshores tot ha anat canviant a millor. A l’abril s’havia incrementat el 44,4, el juny el 50 i el juliol el 52,2. Paradoxalment, el mateix índex per a la UE assenyala tot el contrari. Anuncia una contracció i l’únic dubte és si serà molt greu, és a dir una recessió, o simplement serà moderada.
Per tant, la crisi que patim té la seva causa fonamental en un error terrible de la UE i els seus estats membre en relació amb la política econòmica vers Rússia. No només no ha aconseguit danyar-la, sinó que en certa manera l’ha enfortit, al mateix temps que afeblia l’euro.
Mentrestant, l’actitud europea, la dels governs i la CE, continua sent la d’una guerra no declarada amb Rússia. Es va començar amb ajut humanitari a Ucraïna, es va passar a facilitar armament defensiu, per arribar a l’estadi actual on contínuament s’alimenta a l’exèrcit ucraïnès d’armament ofensiu de mig abast i s’entrena les seves forces fora d’Ucraïna. El Regne Unit va donar el primer pas, però Sánchez ja ha anunciat la voluntat d’entrenar les forces armades ucraïneses en terreny espanyol.
Al mateix temps, estan sobre la taula mesures draconianes com les de negar el visat als russos que vulguin entrar a la UE, i cada vegada més les veus més radicals dominen l’escenari. La primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas, assenyalava que els russos, no el govern, els russos, han de pagar un preu per la guerra, el ministre de cultura d’Ucraïna, Oleksandr Tkachenko, ha proposat elaborar llistes negres d’autors russos i liquidar de fet la presència de la cultura russa al “món lliure”. El mateix Papa s’ha vist afectat per aquesta onada del radicalisme perquè, en referir-se a l’atemptat de Daria Dugina, la va qualificar d’una pobra noia innocent. La reacció del govern de Kíev ha estat duríssima, ha desqualificat les paraules del Papa i ha cridat al nunci, és a dir, a l’ambaixador, de la Santa Seu a aquell país. De fet, sectors d’Europa guiats pel radicalisme ucraïnès viuen penjats de la russofòbia.
Però al mateix temps es constata que l’ajuda humanitària als refugiats ucraïnesos fa mesos que ha desaparegut del mapa. La ciutadania europea ja no dona ni un euro per a la seva ajuda, i aquest fet, a més de les dificultats presents, anuncia un hivern molt difícil.
En aquest context, cal tornar a la pregunta inicial. Per què es produeix la inflació i el dolor subsegüent?
La resposta clara és que la raó fonamental radica en una terriblement equivocada política de la UE, que potser serveix als interessos de les elits atlàntiques, però que de mantenir-se ensorrarà Europa.
Només un replantejament radical de la política en relació amb l’URSS i a la guerra d’Ucraïna dirigida a aconseguir l’armistici, la pau i la col·laboració, constitueixen la recepta adequada per tornar al bon camí del benestar.
Loading ...
