Per què cada rostre humà i cada persona tenen una singularitat única, irreductible a un comú denominador? La grandesa de l’esperit humà (manifestada, per exemple, en les obres de Plató, Velázquez o Mozart) pot provenir només de la matèria cega, muda i irracional? Cap a on va tot, cap on ens encaminem, cap al no-res o cap a la vida? És creïble la tesi que la gent es torna millor i s’enriqueix la seva condició humana si es convenç que la vida acaba inevitablement en una derrota i que no hi ha consol ni salvació possibles?
Aquestes són algunes de les qüestions que planteja en la seva darrera obra “La pregunta por Dios” (Ed. Sígueme, 2023) Olegario González de Cardedal, que l’any 2011 va rebre el premi Joseph Ratzinger en la seva primera edició. El professor de Salamanca és autor de grans obres de teologia que per temàtica, llenguatge i extensió poden ser poc atractives per al gran públic. Res d’això passa amb “La pregunta por Dios”. Des de la talaia d’una llarga vida dedicada a pensar sobre la fe, de forma senzilla ens recorda les grans preguntes que cap persona es deixa de plantejar en algun moment de la seva vida: les relatives al sentit (l’origen) i a la salvació (la fi).
Els cristians parlem poc de Déu. Sigui perquè ens sembla una paraula massa solemne o transcendental per treure-la en les converses quotidianes, sigui pel pudor o vergonya de no compartir les nostres creences més íntimes. Alguns cristians avui també podem passar per pessimistes o emprenyats, en mostrar-nos crítics davant uns poders públics i una societat que sovint van en una direcció oposada al bé comú i al bé de les persones i de les famílies.
Això últim ens pot fer oblidar que la fe és motiu de felicitat. Ens ho recorda el recent llibre del filòsof i teòleg mallorquí Gabriel Amengual, que porta per títol “El goig de creure” (Ed. Lleonard Muntaner, 2022). Es tracta d’una de les millors obres sobre apologètica cristiana en l’àmbit de la cultura catalana en el que porten de segle. Breu, no arriba a les cent pàgines, i de fàcil lectura, suposa una síntesi molt entenedora de la fe i dels termes més importants de la religió cristiana: amor, goig, gràcia, perdó, salvació, etc.
L’obra d’Amengual tracta també, entre altres punts, de la fe com a confiança, de la font del mal i les seves manifestacions, de l’obra redemptora de Crist, de les funcions socials de la religió, de l’experiència del Sagrat i de la persistència de la religió. La lectura d’aquest llibre no només permet entendre el nucli essencial de la fe cristiana sinó que també ens la mostra com a font de goig, per sobre dels codis morals i doctrinals que també suposa. Amengual afirma que “La fe és un camí obert, que s’ha de recórrer amb els seus revolts, pujades i davallades, amb els seus entrebancs, punts lluminosos i foscos; però sempre és un camí cap a la plenitud.”
González de Cardedal i Amengual són dos grans pensadors cristians que han dedicat la seva vida a meditar i escriure sobre la dimensió transcendent, inescindible de la naturalesa humana, i que en la seva maduresa comparteixen de forma clara i assequible per a tots, les preguntes i respostes essencials sobre la fe.
Conec persones ancianes que malgrat haver cregut en Déu durant bona part de la seva vida, aclaparades per l’ambient agnòstic i materialista que domina a la nostra societat, afronten la fi de la seva vida amb tristor i mancats d’esperança. És cert que poques persones poden arribar a dir com Santa Teresa d’Àvila “Vivo sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero”. O com Santa Teresa de Lisieux: “Què m’importa la vida? Què m’importa la mort? Estimar-te, aquest és el meu goig!”
“Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?”. Cal que aquestes paraules de Jesús a l’Evangeli de Joan ressonin no només als funerals sinó sobretot a les cases i residències de gent gran o a les unitats de cures pal·liatives.
Vaig poder compartir amb aquests dos mestres molts estius a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Olegario era el director i Gabriel un dels ponents habituals de la Escuela de Teología. En una Universitat pública, amb el rector nomenat directament pel Govern espanyol, durant gairebé dues dècades s’hi va poder celebrar aquest curs, que habitualment era el que tenia més alumnes de tota la UIMP. La gran aspiració d’Olegario era que la teologia tingués, com té a Alemanya, un espai a la universitat pública.
Publicat a Religión en Libertad el 25 de maig de 2024