Manllevant la primera línia del “Manifest Comunista” de Marx i Engels, podríem dir allò de que “un fantasma recorre Europa, i es diu dreta alternativa”. O extrema, o radical, o populista, no ens barallarem per qüestió de noms, malgrat siguin importants, perque batejar alguna cosa sempre significa apropiar-se d’ella.
La dinàmica es evident. Primer, van ser les victòries pel 50% o més dels vots a Polònia i Hongria, el bon resultat de Le Pen en les presidencials franceses, seguit de l’èxit en les parlamentàries. Després han seguit una sèrie de bons resultats, que han culminat aquest 2022, amb el govern d’Itàlia, l’aliança parlamentària governamental a Suècia, la derrota a les presidencials del Brasil per la mínima davant la gran i heterogènia aliança de Lula, però el domini a les dues cambres legislatives, i en els governs dels estats clau, i ara, arrabassa la Camara del Representants dels Estats Units als Demòcrates. Són partits de govern a Suïssa, Eslovènia, Suècia, i Àustria. Com a mínim. representen prop del 20% del vot total de la Unió Europea, i superen aquest percentatge Itàlia 44%, suïssa 27%, Eslovènia 23,5%, o estan molt a prop a Suècia 20%, Eslovàquia 19,5%, França 19 %, i Finlàndia 17,5%. Fins i tot a Israel s’ha aprofundit aquesta decantació, tot i que en aquest cas, l’especificitat del país marca diferències molt importants. Se’ls ha desqualificat per “feixistes”, i s’intenta practicar cinturons d’exclusió al voltant d’ells, però continuen avançant.
La qüestió és per què progressen? El que es evident es que estem davant una reacció a gran escala, des de perspectives molt vinculades a cada país, però que tenen en comú un seguit de factors. Com tota primera reacció, pot presentar importants excessos i desequilibris en la resposta, però té la gran virtut d’assenyalar els problemes que vol obviar o emmascara l’ “Imperi” del políticament correcte, configurat per la concomitància liberal- progressista.
La resposta al seu creixement la podem trobar en diverses causes. La primera d’elles és la de que, com en l’adagi xinès, només saben veure el dit que assenyala la lluna, en lloc d’interessar-se per allò que assenyala, el nostre satèl·lit; és a dir només saben dir pestes d’aquells partits, però ignoren les nafres socials que els generen.
Són d’índole econòmica, lligats a la continuada extensió de la injustícia social manifesta, que castiga, no solament a la gent de baixos ingressos, sinó també a una part important de les classes mitjanes, i que la inflació accentua. Però també, i en el cas d’Espanya es molt evident, és una reacció allí on es produeix, a la depredació fiscal de l’estat, que emmascara la seva ineficiència, manca de control i transparència en la despesa pública, amb el relat de que la “pressió fiscal és insuficient”.
És la conversió d’alguns estats que es proclamen lliberals en estats que propulsen una ideologia especifica, tot al contrari del que la concepció lliberal de l’estat proclama, com feien abans els estats comunistes marxisme, tan sols que en aquest cas la ideologia és una altre, el gender en totes les seves variants d’identitats LGBTIQ, però cada vegada mes decantada sobre la interpretació més contrària a l’antropologia de la nostra civilització, la doctrina queer, que té com a gran “guru” a Judit Butler, ara convertida en adversària de l’altra ideologia d’estat, el feminisme de gènere.
És també la reacció contra el menysteniment de la família i els drets dels pares; contra la intromissió de l’escola a la educació sexual i moral dels seus fills, al marge dels seus criteris. Tanmateix hi ha molt de temor fruit de la inseguretat ciutadana, la baixa natalitat i una població envellida, la continuada arribada d’immigrants il·legals, que dona lloc a un problema que els poders dominants en lloc d’afrontar, eviten a base de negar la major: “la immigració no representa cap problema”, diuen, malgrat les evidències en sentit contrari, que també afecten als fonaments morals de la societat i el respecte dels drets humans dels immigrants.
I en el fons s’hi troba un supremacisme ideològic que tan be expressava la frase del periodista Sergio de Molino. (El País 0210),: “Meloni, i el seu Déu, pàtria, família necessita una lliçó d’educació per a la ciutadania” Sí senyor, cal reeducar les idees equivocades de la gent per creure que Déu, la pàtria i la família són molt importants.
En últim terme, l’alternativa de la nova dreta com a reacció creix en la mesura que les crisis s’acumulen i no es resolen i els poder del políticament correcte s’imposen cada vegada més per la força, sigui de les noves lleis, sigui la de l’exclusió, la cancel·lació, o l’enviar els dissidents – quan poden fer-ho- a l’atur.
En aquesta onada roman un estrany misteri i és català: com és possible que res d’això, ni poc ni molt, es palpi a Catalunya? Més cridaner encara, com és possible que ni el centre ni dreta, nova o vella, tinguin cap paper en la política catalana, monopolitzada pels socialistes, que governen a Espanya amb Unidas Podemos i Izquierda Unida, els Comuns de Colau i ERC?
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.