Les democràcies occidentals s’han recolzat tradicionalment en el concepte d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans. Aquest principi no ha estat sempre respectat en la llei i encara menys en la pràctica, però sempre ha exercit com un principi director en la millora progressiva de les diferents societats. La lluita per la igualtat ha consistit en una progressiva eliminació de lleis, usos i perjudicis que impedien el seu desenvolupament pràctic en la vida quotidiana.
En els últims anys, trobem aquesta mateixa bandera de la lluita per la igualtat en un altre front que va molt més enllà de la seva ambició tradicional, és la reivindicació d’una discriminació positiva: no n’hi ha prou amb eliminar obstacles a la igualtat, cal afavorir al grup perjudicat per fer «justícia».
Si la discriminació inicial era un exercici violent que impedia la igualtat, la posterior discriminació positiva és una altra forma de violència que s’intenta legitimar sota el principi de «justícia», com una mena d’indemnització pels danys causats, una correcció per compensar la situació anterior. Però, és això realment just? Retorna als perjudicats el bé perdut? Fa pagar als culpables el dany causat?
En primer lloc, la discriminació positiva (via legislativa, fiscal o laboral) s’aplica a grups de persones (sexe, raça, nacionalitat, etc.), no a persones individuals, de manera que no es restringeix necessàriament a les víctimes sinó a un cercle més ampli, no sent rar el cas de premiar el que mai va ser agreujat. Més encara, si la discriminació a revertir ha estat perllongada en el temps, s’intenta compensar les noves generacions pels perjudicis a generacions anteriors. Aquest aspecte introdueix un element d’injustícia en totes aquestes mesures (que és precisament el que es volia combatre).
En segon lloc, la legislació per col·lectius identitaris introdueix una atomització en l’ordre jurídic que va en contra de la desitjable igualtat davant la llei, no només complicant el desenvolupament de la justícia, sinó enfrontant als mateixos grups que es vol protegir, perquè l’exclusivitat de la discriminació positiva, per definició, no pot generalitzar-se a tots.
En tercer lloc, els no discriminats positivament se sentiran tard o d’hora discriminats negativament, iniciant un moviment pendular de reivindicació que portarà inevitablement a una reivindicació anàloga per la falta d’igualtat.
Conclusió, la discriminació positiva produeix un efecte contrari al que busca i condueix a un efecte pendular molt perillós. Perquè sigui justa hauria de ser personalitzada, assegurant que és la compensació adequada per un perjudici realment sofert.
Això significa que les accions d’aquest tipus contra, per exemple, el masclisme, el racisme, l’homofòbia … fent ús de la discriminació positiva a tot un grup identitari, sense identificar perjudicis personals reals, portarà amb el temps a un increment del masclisme, el racisme i l’homofòbia per aquells que se sentin perjudicats per aquestes mesures. La qual cosa és dramàtic.
Aquest moviment de violència pendular (la discriminació és un tipus de violència) funciona com l’escalada armamentística, es realimenta de si mateixa fins a arribar al desastre. No és, per tant, una solució intel·ligent.
La lluita per la igualtat ha d’aspirar a eliminar tota discriminació, positiva o negativa, deixant les compensacions per a casos individualitzats on estigui justificada una compensació ajustada al cas. No oblidem que la injustícia és la llavor de la violència.
La posterior discriminació positiva és una altra forma de violència que s'intenta legitimar sota el principi de «justícia», com una mena d'indemnització pels danys causats Click To Tweet
