En temps de soroll i agitació, quan les banderes s’alcen amb fúria i els discursos parlen de pobles, pàtries i traïcions, convé aturar-se i preguntar: de què parlem quan parlem de patriotisme? I en quin moment aquest amor legítim al que és propi es converteix en ideologia excloent?
En un assaig de títol provocador — És el patriotisme una virtut? —, el filòsof Alasdair MacIntyre va plantejar un dilema que travessa el nostre temps com un ganivet entre la carn i l’os: és possible ser lleial a la pròpia comunitat sense renunciar als principis universals de justícia? La pàtria es pot estimar sense deixar de ser just amb l’estranger?
La resposta de MacIntyre és tan incòmoda com necessària: sí, el patriotisme pot ser una virtut… però només si neix d’una comunitat real, d’una història compartida que ha format el ciutadà i l’ha fet capaç de distingir el bé del mal, no pas en abstracte, sinó enmig del fang, de les decisions difícils, de les contradiccions del viure. El patriotisme, diu, és com la lleialtat a la família o als amics: no es basa en un contracte ni en una ideologia, sinó en una relació encarnada, imperfecta, però insubstituïble.
Cosmopolitisme progressista i nacionalisme populista
Avui aquesta idea és gairebé subversiva. En un món dividit entre el cosmopolitisme progressista i el nacionalisme populista, el patriotisme de MacIntyre representa una tercera via tan poc grata com profundament necessària entre el globalisme sense arrels i el nacionalisme sense fre.
Pel cosmopolitisme liberal, tota lleialtat particular és sospitosa. Estimar el teu país més que un altre sembla una forma d’egoisme moral. No hauríem de ser, com volia Kant, ciutadans del món? No n’hi ha prou amb garantir els drets humans, sense necessitat de parlar de vincles o pertinences?
MacIntyre respon que no. Que els principis abstractes són importants, però no suficients. Que ningú no arrisca la seva vida per una declaració de drets signada a Ginebra. Que, sense vincles reals, sense comunitat, no hi ha cap virtut possible. “Els principis universals no mobilitzen l’acció en temps de crisi”, adverteix. El cosmopolitisme ofereix una justícia sense cara. Però la justícia, com la solidaritat o la virtut, necessita carn, necessita història, necessita un “nosaltres” concret.
A l’extrem oposat, el nacionalisme pretén omplir aquest buit a cop d’èpica. On falten vincles, ofereix identitat. On escasseja la història compartida, inventa mites. On la virtut requereix esforç, promet puresa. El problema és que ho fa des d’una lògica excloent, autoreferencial, moltes vegades agressiva. Converteix la nació en un absolut moral. I a qualsevol que ho qüestioni, en un enemic.
MacIntyre és contundent: “El nacionalisme és la degeneració del patriotisme quan se separa del judici moral i es converteix en ideologia”. El patriota pot ser crític amb el país; el nacionalista no tolera la dissidència.
El patriotisme com a virtut cívica
Davant dels dos extrems, el patriotisme virtuós que proposa MacIntyre no és ni sentimentalisme ni tribalisme. És, sobretot, una forma de formació moral del ciutadà. No s’hereta: es construeix. I com tota virtut, exigeix condicions.
- Vinculació amb una comunitat política concreta i significativa.
El patriotisme no es pot basar en una entelèquia estatal ni en una marca identitària. Només té sentit si fa referència a una comunitat real, amb una història viva, institucions comunes i formes de vida compartides, començant per la més decisiva de totes, la família. I això a Catalunya ho hauríem de saber bé perquè en la fase més obscura del franquisme van ser les famílies les que van salvaguardar la llengua i la cultura. Només en aquest context poden arrelar virtuts com la justícia, la valentia o la prudència. - Pertinença a una tradició moral viva.
La nació ha d’encarnar una tradició ètica capaç de formar ciutadans virtuosos. Una tradició crítica, no pas glorificadora. Només s’hi aprèn a deliberar, a jutjar, a corregir. Sense tradició moral, el patriotisme és teatre o propaganda. Manté Catalunya aquesta tradició moral? És evident que no almenys a les seves institucions de govern i la seva cultura hegemònica i mediàtica. I sense tradició moral desapareixem com a poble. - Relacions personals que exigeixin virtut.
El patriotisme no és un sentiment passiu. Ens exigeix. Com l’amistat o la família, ens obliga a millorar. Implica gratitud, fidelitat, responsabilitat, honestedat. El patriota virtuós no es limita a dir “estimo el meu país”, sinó que actua per fer-ho millor. Patriotisme i corrupció són excloents. - Actitud reflexiva i crítica.
El patriotisme no és compatible amb la ceguesa. Implica conèixer la història de la comunitat, també els fracassos. El veritable patriota no nega els errors del passat: els reconeix i se sent obligat a corregir-los. No hi ha cap virtut sense consciència. - Subordinació al bé comú i a la justícia.
Estimar la pàtria no significa justificar el que és injust. El patriotisme virtuós és al servei de la justícia. És compatible amb un cert universalisme moral: aquell que entén que la nació ha d’aspirar al bé de tots els seus membres i no només dels “nostres”. - Participació activa a la vida pública.
El patriota no és un espectador. S’hi implica. Es compromet. Defensa les institucions quan són justes i les reforma quan no ho són. No es limita a onejar banderes: s’arremanga. Com diria Aristòtil, un bon patriota és, necessàriament, un bon ciutadà.
Una provocació necessària
Potser la idea més provocadora de MacIntyre sigui aquesta: que sense patriotisme virtuós no hi ha democràcia que se sostingui. Que sense comunitats capaces de formar ciutadans compromesos amb un bé comú compartit, només queden individus sols davant de l’Estat o tribus enfrontades. I totes dues coses —l’individualisme cosmopolita i el nacionalisme populista— ens han portat on som.
Recuperar el patriotisme no vol dir anacronisme, sinó recuperar el sentit de pertinença moral, de les nostres tradicions i fonts, que permeten construir els horitzons de futur. Fer que els nostres països siguin dignes de ser estimats. Reconstruir un nosaltres que no exclogui, però que tampoc no es dissolgui a l’aire. Perquè sense aquest “nosaltres”, no hi ha virtut. I sense virtut, no hi ha futur.
Nota final: el més semblant al que explica MacIntyre, però en l’àmbit de l’aplicació i el vol rasant, és el “nacionalisme” en la versió de Pujol, el nacionalisme personalista i comunitari.
El patriotisme és com la lleialtat a la família o als amics: no es basa en un contracte ni en una ideologia, sinó en una relació encarnada, imperfecta, però insubstituïble #MacIntyre #Patriotisme Share on X
