Aquesta primera setmana de juliol està resultant poc afortunada pels interessos del camp independentista. Una notícia adversa, no per esperada, menys significativa, és l’acord del Tribunal Constitucional declarant per unanimitat la validesa de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Era esperable però rambla un clau en l’àmbit internacional de la legalitat espanyola que no està en discussió amb cap fòrum amb significació política.
El segon fet, també esperable, però que afegeix aigua al vi, ha estat l’absència de Puigdemont i Torra a Estrasburg. L’expresident de la Generalitat podria haver fet un mínim gest sense un excessiu risc donat el caràcter fronterer de la ciutat i Torra tenia poca feina a Catalunya com per justificar l’absència.
Cal dir que gota a gota Puigdemont va sumant fets a les seves incompareixences. No va acudir a la Generalitat l’endemà malgrat el seu compromís amb el govern, no va tornar durant les eleccions autonòmiques malgrat haver-se compromès si guanyava, tampoc ho va fer amb motiu de les europees. El seu recorregut s’esgota i si no aconsegueix d’aquí a uns mesos un èxit al Tribunal Europeu de Justícia, el seu futur polític avançarà acceleradament cap a l’amortització, a no ser que sorprengui amb un fet extraordinari.
Però segurament el cop més demolidor que s’ha acumulat en aquests dies és l’elecció de Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea. La seva elecció ha vingut a coincidir amb l’anunci per part del Ministeri d’Afers Exteriors del recurs que presentava per l’apertura de les tres noves “ambaixades” de la Generalitat. Si hi ha una persona que sigui bel·ligerant amb l’independentisme en l’àmbit socialista, aquesta el ministre Borrell, que ara tindrà a les seves mans la representació de la política exterior europea. La feina d’Alfred Bosch en l’àmbit internacional si ja era ben difícil, ara esdevé gairebé inviable. No pot ocultar-se que aquest nomenament podria generar una deriva, que de fet ja s’ha manifestat en la recent concentració a Estrasburg, que portés a l’independentisme a sostenir actituds antieuropees. Si la Comissió manté com fins ara, i no hi ha perspectives de canvi, que el problema català és un afer intern d’Espanya, si el Parlament Europeu accepta la no presència dels diputats escollits com Puigdemont, Junqueras i Comín, i ara des del front exterior s’obre un nou front contrari a l’independentisme, serà molt difícil impedir que aquella deriva es produeixi, i si es consuma, no faria altra cosa que empènyer-lo a la banda dels grups populistes; un posicionament que estaria a les antípodes del discurs que es fa des de Catalunya.
