Durant els darrers 10 anys, nombrosos experts s’han plantejat qüestions sobre l’impacte de les noves tecnologies, i sobretot d’internet i la intel·ligència artificial, en els règims autoritaris i els moviments de contestació.
Una primera fase d’aquest debat es caracteritzà per l’optimisme i el paper d’aquests nous mitjans per avançar cap a societats més democràtiques i lliures. En efecte, entre 2010 i 2011, molts observadors coincidiren en afirmar que les xarxes socials d’internet, com Facebook i Twitter, havien facilitat les revolucions pro-democràtiques en nombrosos països àrabs.
No obstant, més recentment, l’opinió més estesa s’ha anat tornant progressivament negativa. El primer toc d’alarma arribà amb la propagació de notícies falses (les famoses fake news) a través de les mateixes xarxes socials. Sovint disseminades, almenys en part, a través de perfils falsos (els bots), s’apunta que les fake news haurien jugat un cert paper en els resultats d’eleccions i referèndums.
També s’ha assenyalat que rere molts d’aquests bots hi podria haver autèntiques campanyes organitzades per serveis d’intel·ligència de potències estrangeres, com Rússia.
A aquesta inquietant tendència, que ha encès debats sobretot al món occidental, s’hi ha de sumar una altra, que estarien promovent règims autoritaris per facilitar el control de les seves pròpies poblacions. Es tracta de la vigilància alimentada per la intel·ligència artificial, que possibilita un control molt més estricte i a la vegada discret que la vigilància tradicional.
Segons els acadèmics nord-americans Andrea Kendall-Taylor, Erica Frantz i Joseph Wright, la vigilància potenciada per la intel·ligència artificial aporta tres importants avantatges respecte els altres mètodes.
En primer lloc, permet als dictadors automatitzar el seguiment i supervisió dels seus opositors polítics de formes molt menys intrusives. En segon lloc, requereix menys recursos, que poden concentrar-se en la execució de condemnes. I en tercer lloc, un cop els ciutadans s’adonen que estan sent controlats, solen canviar ells mateixos de comportament sense que el règim hagi de recórrer a la violència física.
És clar, aquest tipus de control de les poblacions requereix d’un nivell de desenvolupament econòmic i tecnològic considerable. Cal que d’una banda els ciutadans utilitzin internet en la seva vida quotidiana (accedint al seu compte bancari en línia, enviant i rebent correus per una adreça de correu electrònic, utilitzant un smartphone…), i de l’altra, que el govern sigui capaç d’accedir a aquestes informacions i analitzar-les mitjançant eines de reconeixement i aprenentatge automàtic i equips de ciber-experts.
No tots els països que actualment estan governats per règims autoritaris reuneixen aquestes condicions. Però els que sí que ho fan, entre els quals destaca la Xina, han esdevingut un model a seguir pels altres. Nombrosos països africans ja han esdevingut alumnes de Pequín en la matèria, com destaquen kendall-Taylor, Frantz i Wright.
Malauradament, el ciber-control funciona. Diversos estudis citats pels autors indiquen que els règims autoritaris que fan servir mesures digitals de repressió s’enfronten a un risc de protestes inferior respecte els que no les utilitzen.
Així doncs, nombroses dictadures han après la lliçó de les protestes àrabs del 2010-2011, i es mostren molt més agressives en l’espai virtual que abans per tal d’evitar moviments de protesta.
Per exemple, el govern de Cambodja ha progressivament estès el seu control del ciberespai entre el 2013 i el 2017, amb mesures com la desconnexió d’internet a províncies concretes, la creació d’«Equips de Ciberguerra» o legislació, permetent al govern controlar les operadores de serveis de telecomunicació. El resultat fou una sola protesta al país al 2017, comparada amb les 36 que hi hagué el 2014, quan l’oposició al règim fou més intensa.
