Pot semblar exagerat, però és molt possible que des del centre de la Meseta —allà on batega el riu Manzanares i també el búnquer de l’ecologisme urbanita— el Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico (MITECO), que tantes alegries en tots els ordres ens proporciona, no entengui que els clubs de vela, per poder funcionar, necessiten estar a la platja.
A partir d’aquesta obvietat comença el drama que fa anys que es gesta i que ara, de fet, podria fer desaparèixer un dels símbols de l’esport nàutic català: el Club de Mar de Sitges. I al darrere, la resta: dels 51 clubs de vela a Catalunya, 44 (el 85 %) estarien amenaçats, segons dades recents.
El cas de Sitges: patrimoni, vela i sancions
El Club de Mar de Sitges, una entitat emblemàtica fundada als anys cinquanta i que ha format esportistes de primera línia, rep ara la notificació del MITECO perquè lliuri les claus i cessin les activitats, com a pas previ a la demolició o al tancament definitiu. L’argument és l’aplicació estricta de la llei de costes, normativa que limita les instal·lacions al domini públic marítim-terrestre: màxim 300 m², durada de concessió màxima 30 anys. Sitges supera d’ambdues mesures.
L’entitat denuncia que, tot i estar catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), no rep protecció suficient, i que demanar el reconeixement com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) ha arribat tard. Diuen que el que es posa en risc no és només un edifici, sinó la base d’un esport, de la formació de joves, i d’una comunitat lligada al litoral.
Més enllà de Sitges: el tsunami silenciós
Aquest no és un cas aïllat. Segons la Federació Catalana de Vela i mitjans especialitzats, més del 85 % dels clubs de platja (44 de 51) de Catalunya estan amenaçats per la llei de costes. Clubs de Vilassar de Mar, Calella, Torredembarra i Cubelles figuren ja com perill imminent.
Els clubs denuncien que l’administració central actua amb poc marge de negociació i que el mateix MITECO, segons declaracions del president de la Federació Catalana de Vela, els “posa contra les cordes”. El moment és especialment crític perquè moltes entitats han invertit anys en activitats de base, escoles de vela, programes per a joves, i ara veuen com el marc normatiu del litoral les expulsa literalment de la platja.
Per què passa? El xoc normativa-costes vs. activitat nàutica
La llei de costes té com a objectiu protegir el domini públic marítim-terrestre: assegurar l’accés lliure al mar, limitar l’ocupació per concessió, frenar l’urbanisme irregular de platja. Però l’aplicació d’aquesta norma xoca amb la realitat dels clubs nàutics: entitats que necessiten estar al costat de l’aigua, amb magatzems, embarcadors, grua per varaments i accés a la sorra. Reduir la seva superfície a 300 m² i exigir una nova concessió cada 30 anys és, en molts casos, letal per al funcionament.
Al mateix temps, l’administració central ha decidit accelerar inspeccions i requeriments, sense donar una moratòria clara. Aquest fet ha creat un ambient d’alarma: “si no actuem ja, tancarem”, diu un dirigent d’un club afectat.
La política catalana: entre mans l’Estat, mans buides
I aquí és on apareix la feblesa de la teòrica força catalana a Madrid. La Generalitat de Catalunya, sota la presidència de Salvador Illa, en lloc de plantejar una defensa ferma —preferint “fer la viu-veu” en altres temes— ha delegat l’acció a l’Estat, deixant aquesta lluita en mans d’un govern central —el de Pedro Sánchez, amb la complicitat de Junts i Esquerra— que manté el control. No s’ha arribat a una moratòria indefinida ni a una reforma efectiva de la llei de costes que resolgui l’amenaça als clubs que tenen arrelament social i esportiu al litoral.
La desaparició dels clubs de vela catalans —que podia semblar improbable— es converteix en la millor constatació de la debilitat, de l’engany polític i de la subordinació territorial.
En resum: Catalunya sembla tenir les eines, les federacions, les activitats i la tradició; però no ha aconseguit imposar una línia de defensa efectiva contra un Estat que aplica la normativa sense matisos. L’adequació, la negociació, la pressió política real… sembla que no han arribat. La desaparició dels clubs de vela catalans —que podia semblar improbable— es converteix en la millor constatació de la debilitat, de l’engany polític i de la subordinació territorial.
Què està en joc?
- Un llegat esportiu i social: Es parla de clubs amb dècades d’història, que han format regatistes, nàutics, aficionats i comunitats senceres de costa.
- Un model d’esport de base: No és només el luxe de la vela d’elit, sinó l’esport popular, l’esplai, la vela lleugera, l’escola de vela infantil.
- Una identitat costanera: Els clubs de platja tenen arrelament, són part de la comunitat, del turisme esportiu, del teixit local.
- Una contradicció normativa: Quan el país promociona grans esdeveniments de vela (com l’America’s Cup) però liquida les bases que formen els joves, hi ha falta de coherència.
El tancament del Club de Mar de Sitges —avançat i alarmant— no és un cas aïllat, sinó un símbol. Una alerta silenciosa que diu que la política centralitzada (per fer servir el símbol del Manzanares) no entén que els clubs de vela —en aquest racó mediterrani— viuen a la platja, i que reduir-los a una normativa abstracta significa liquidar-los.
La Generalitat d’Illa no ha sabut plantar cara amb la força necessària, i ara veu com el teixit esportiu i costaner queda en risc de desaparèixer. Junts i Esquerra mostren una vegada més que la seva força sobre el govern Sánchez quan es tracta d’afers concrets de Catalunya, la perden tota per la boca.
Ves per on els clubs de vela s’han convertit en una metàfora de Catalunya, com una masoveria que té d’amo a Pedro Sánchez.
Catalunya té platja, vela i tradició: però no té força política per salvaguardar-los. #Generalitat #Estat Share on X
Loading ...
